Fa més de quatre anys que dura la guerra –quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument –més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi –que l’home cregui o no cregui.

Veure els efectes de la guerra en les persones concretes és un espectacle de deliri. Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d’or, de plata o de porcellana –dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dents o dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana –vertaderes peces de dentadura cavallina. Quan, anys a venir, aquestes persones sentin el nom de Verdun, pensaran:

–Verdun, Verdun, ah sí… fou quan em posaren aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure…

No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:

–Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: “Emília, hem de posar un wàter”. “Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…”, digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Va ser joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el wàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?