Llarg passeig pels voltants de Palafrugell –sense voler anar enlloc concretament– amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima –exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.

Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre una figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost –car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.

Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar amb les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rossos –i pini biondi de D’Annunzio– ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes, hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals –com els pollancres, com els carolins–, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de l’alta remor dels pins».¹ El repiqueteig del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge –una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per a fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable –fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar la raó a les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.

Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país, és una delícia –una mena de plaer físic.

De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic –no hi ha cap anticlerical en aquest país que no tingui un capellà amic–, fa un llarg circumloqui per demanar-li si li’n passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.

–No res… –diu el senyor Rector, amb una rialla una mica forçada–. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poble com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.

Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.

Coromina s’enfosqueix.

–Mossèn Renart –diu– m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.

1. El poema de Ferrà no es publicà fins el 1926, si bé potser això no hauria impedit que, compost abans, Pla ja el conegués —n. ed. bloQG [↩]