Excursió al mas que els germans Frigola (Enric i Octavi) tenen a les muntanyes de Calonge. Sortim en tartana, a quarts de nou del matí. Quina delícia! Tot és serè i clar, net, directe, límpid, dins l’aire radiant. A tots els qui ens llevem tard ens passa el mateix: estem sempre exposats al ridícul de descobrir el matí. Coromina forma part de l’excursió.

El cavallet tira vivament. Vistes les coses a través de l’arc de la tartana, no hi ha res lleig. ¿Per què l’arc és la forma de l’arquitectura –em demano– més susceptible d’accentuar l’instint humà per la bellesa? El simple fet de viatjar en tartana és una incitació constant –si hom no viu completament adormit– a captar la bellesa de les coses. ¿És potser la limitació que l’arc implica, l’origen d’aquest fenomen?

Travessem Palamós: gust de vent de garbí perfumat de palilles de suro. Aromes del país.

Calonge. El poble és recollit, amagat, silenciós i sembla tenir un punt de secret. M’hi trobo com a casa. Aquests són els topants d’una part de la meva família. Sa Bardissa. Recordo la senyoreta Ponjoan, que vaig conèixer en una festa major de Calonge a la meva adolescència: un somni de carn jove, tibant, esvelta, rossa.

El mas dels Frigola és molt encimbellat. De l’era estant, es veu un gran panorama a sol ixent i una dilatada extensió de mar. Està voltat de suros i oliveres i, a primer terme, d’unes feixes de colors perduts –com unes taques posades sobre un paper per una criatura. Vaques i cabres. Olors meridionals, herbes seques de perfum intens. D’ací dalt, Palamós es veu com una projecció urbana geomètrica perfecta. Resulta bella. La geometria urbana, que vista de prop és generalment horrible, vista panoràmicament guanya moltíssim.

El dinar és abundant, suculent, pel meu gust, massa gros –interminable. Coromina –el front pàl·lid, el nas corbat, ull de perdiu, clatell dibuixat– no calla mai. Entre moltes altres facècies ens explica que a Girona hi ha un fuster tan convençut de la importància del seu ofici, que en els moments de sinceritat industrial sol dir:

–Jo, amb quatre canyes, puc fer un llit de Viena…

Passem gairebé tota la tarda a taula i veiem morir la llum en les finestres, lentament, com una parpella que es tanca.

Iniciem el retorn, una mica immersos en la inconsciència. Les mans ens tremolen, a tots, una mica. Falta com sempre, en aquest país, i en aquests casos, la companyia femenina, generosa i amable. Això que només hi hagi homes al vostre voltant enerva. El resultat és que tot es desvia, inevitablement, cap a la cançó obscena i la grolleria. Les cançons surten malament. «El cordó del frare…» surt d’una manera desguitarrada i poca solta. Enric Frigola, que és el qui es manté més fred, assegura la marxa de la tartaneta. El camí passa volant. Al pla de Vall-llobrega ens creuem amb el tren. Com que crema llenya, la màquina guspireja com un drac furiós. Surt una lluna en forma de falç que posa, sobre la terra, un color d’estany, verdós, fred. Apareix la llum del far a l’arc de la tartaneta. De dies, l’ermita blanca; de nits, aquesta llum, tenen per a mi una atracció viva.

Tot s’acaba bé –al llit.