Diumenge. Matí radiant, meravellós. Nuvolades llargues, romanes, monumentals, sobre el blau fresc del cel. Els blancs de les cases donen una impressió de puerilitat i la calç sembla càndida. Al sol del carrer de Cavallers, la gent passa molt mudada, una mica enravenada, afaitada a contrapèl, amb els ulls còmicament riolers.
Entro a missa d’onze. La impressió que donen molts dels qui l’oeixen és d’una certa, general, indiferència. És la missa de les persones benestants. El qui no mira, satisfet, les seves pròpies sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d’una senyora veïna, o les ungles de les seves mans, o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical –com l’arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton, desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l’aire trist i arrossegat del qui fa una visita forçada. Parla tan baix i amb una grisor tan densa que ningú no l’entén de res; però això també forma part del programa del diumenge.
Passada una gran part de la tarda a Calella, amb Tomàs Gallart i Joan B. Coromina. Tornem ja fosc, amb lluna, i poques ganes d’enraonar. Fa una nit molt silenciosa. No es mou ni una fulla. A l’aire hi ha una intensa olor de fonoll. La llum de la lluna, en el verd profund de les pinedes, agafa un color de mel rossa. A la carretera, solitària, els nostres passos retrunyen estranyament. Sentim, de lluny, que les campanes greus, de la vila, toquen les vuit. La immobilitat de les coses sota la llum flonja i esblaimada és com un recolliment, com un desvari somniós i quiet.
Al vespre vaig al cinema. Tot d’una –trobant-me mig endormiscat– sento que el pianista toca l’«Ària» de Bach i, successivament, una «Cançó de Taverna» de Mendelssohn, la «Rêvérie» de Schumann i la «Romança en fa» de Beethoven. Espero la reacció de la gent: indiferència general. Potser tothom dorm –penso. El fet que no s’hagi produït una sola reacció em sorprèn. Demano a l’acomodador pel pianista i em diu que el senyor Recolons (propietari del cinema) n’ha portat un de nou, que ve, sembla, de l’Argentina; es diu Roldós i és del país. A la sortida, faig la seva coneixença. D’entrada, Roldós em sembla un bohemi apagat, evaporat, pobre i tímid.
Ressopó a la matinada. Els diumenges com aquest, durant els quals hom ha acabat per fer tots els papers de l’auca del programa, em fatiguen més que si hagués estellat socs d’un cap a l’altre de dia.
Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament –el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja –que és rara en el país, perquè tot és ací violent, i de bursada– em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre –quan plou– la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així, m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’En Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.
