En aquest temps, les tertúlies reviuen. La calor, dispersa la gent; el fred, l’aglomera. De vegades vaig, al vespre, a la tertúlia del meu pare al cafè Pallot, carrer de Cavallers. En surto com si hagués pres un bany a l’oceà sense límits dels detalls i de la petitesa. Com a règim diari, no ho podria pas aguantar, m’asfixiaria. Reconec, però, que la petitesa de visió és una bona escola –una escola de modèstia i d’estoïcisme, exactament l’escola de la vida.
En aquests moments, la tertúlia del cafè Pallot es troba completa.
L’aparença externa de la reunió és d’una considerable respectabilitat; però, per sota, hi passa una viva, cuejant facècia. Les relacions humanes contenen una gran quantitat de facècia. Entre persones desconegudes es pot establir un corrent de positiva admiració i un positiu respecte. Per això les úniques persones realment respectades són els morts –sobretot quan la seva memòria ha estat esporgada de petites o grosses indecències. Quan les persones es coneixen i tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables, de considerables errors, d’intimitats grotesques, d’incomptables ridículs. Els amics –sol dir-se– ho perdonen tot. No és cert. No perdonen mai les vostres pròpies febleses. La ironia, entre amics, sempre cueja.
La tertúlia està formada per persones que fa anys que es tracten, que es coneixen íntimament. És una tertúlia vella, sense misteri. Tots els qui la componen hi han abocat tantes confessions, hi han comès tantes indiscrecions, hi han formulat tantes lleugereses, que el glaç hi fou trencat molts anys enrera. Ja no ve d’una indiscreció de més o de menys. I, com que tothom porta una espina –que els altres han d’acceptar necessàriament perquè han caigut en les mateixes indiscrecions–, la reunió serveix per a abocar, pel broc gros, els residus de l’obsessió particular permanent. Aquesta espina sol estar sempre relacionada amb els propis interessos. La formulació d’un qualsevol interès implica posar en moviment tot un joc d’interessos contraris. El país és pobre, la gent està lligada, tot té una interdependència. Quan es mou un rajol, es mouen tots. Tots aquests homes són amics, però en tant que encarnacions d’interessos personals que topen, pel mer fet d’existir, amb els interessos dels altres, no es poden veure. La tertúlia té, doncs, una aparença de respectabilitat; però, per sota, és un guirigall permanent: tots plegats estan com gat i gos, sempre.
Per altra part, tots els qui la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada. Quan parlen dels seus propis afers, de les seves tendències i preferències, semblen somnàmbuls moguts per una força interna: són incapaços d’aplicar al que diuen i al que senten, el menor sentit crític, la més petita noció estratègica. És impossible d’imaginar l’existència d’una força capaç de variar d’un mil·límetre les posicions personals. La tertúlia és, doncs, autèntica i magnífica: està formada per elements energumènics.
Reflexionant sobre aquests fets, arribo a pensar que tota tertúlia aquilotada pel temps és un fenomen biològic d’una considerable força. El primer moviment seria dir: si aquests homes, en reunir-se, es fan la vida impossible, per què no es dispersen? ¿Per què no se separen? Però el fet és que, passant per sobre de tot, tendeixen a aglomerar-se una estona cada dia. Una força cega els hi porta. Hi van a patir. Però hi van. No fallen ni un dia. Els hi porta el gust de les molèsties, una mena de dolorisme, que, encara que no estigui registrat a les tragèdies, pot ésser fortíssim.