He assistit, avui, a l’enterrament del vell Trill, el serraller, veí de casa de tota la vida. Era un home petit, agitat, la pell entre negre i ferruginosa, sempre untada d’oli, amb una certa tendència a l’energumenisme. Havia begut grans quantitats de vi i el seu fetge semblava soluble en l’alcohol. De seixanta–cinc anys, quan vingué la primavera i les clavellines floriren, donava, d’amagat de la seva dona, fent un saltironet nerviós, clavells a les noies. Estava tocat de la follia de la vida: li interessava l’atordiment pur: la taverna, el ball violent, carnestoltes, disfressar-se, dir mal de la gent, parlar dels carlins, estar sempre a matar amb un veí o altre. Amb els altres, hi estava bé, no pas –sospito– per gust, sinó per la necessitat que algú l’escoltés. De vegades feia bromes pesades. Era grotesc.

Amb la mort de Trill, el carnaval de Palafrugell ha perdut un gran element.

Ha presidit el dol el seu fill gran, Telm, molt xafat, amb el barret al clatell. Hi ha hagut molta gent.

Tornant del cementiri pensava en el canvi considerable que es produeix en la gent del país, segons portin o no portin barret. Semblen diferents.