A la tarda, Mata, Nuts i jo baixem de Can Vidal, a peu, pel camí de Can Janoher. Tot caminant, Nuts, que porta unes magnífiques espardenyes de vetes, pantalons de vellut, faixa negra una mica baldera, armilla folrada de vermell, una gorra enorme sobre la cara sense afaitar, ens diu l’enyorament que sentirà de les hores que ha passat a Can Vidal. El dia d’ahir fou un dels més feliços de la seva vida. El seu entusiasme pel vi és tan constant i actiu que no voldria pas morir sense haver piponat, en una sola sessió, un mallal de vi. No es pot pas dir que arribés a aquesta mida; l’aproximació fou respectable: vuit litres. Per altra part, el dinar fou exacte: el que Nuts hauria manat de cuinar expressament si ell hagués tingut la iniciativa.
En la seva concepció del món, els cargols hi juguen un gran paper. Li serveixen de pedra de toc per a classificar la gent. Pau és un cinquanta cargols. Pere, un cent cinquanta cargols. Berenguer, un dos-cents cargols. Les seves amistats es mouen sobre cinquanta cargols. Els qui no arriben a aquesta quantitat formen el món dels nyicris –una mena de llimbs sense foc ni llum, ni brasa ni fum.
–Quants en menjàreu, ahir, Nuts? –que jo li dic.
–Tres-cents. Jo sóc un tres-cents cargols, mal m’està el dir-ho.
–Qui és l’home més important que heu conegut?
–L’avi Rovira, el de les tartanes, o sigui en Berruga. És un cinc-cents cargols.
–Els hi heu vist menjar?
–Perfectament.
En arribar a la carretera real, Nuts s’acomiada de nosaltres. Sorpresa. Té un aspecte aclaparat i pansit.
–Així, ens deixes? –li pregunta Mata, seriós.
–Sí. Us deixo. M’enyoro. Em feu pensar en el que he perdut i necessito un altre element. Estic trist.
–I on voleu anar?
–No sé pas… Ja ho miraré…
El veiem enfilar la carretera amb un aire de caminar a l’atzar, sense cap fixesa. Al cap d’una estona de caminar veiem que tot d’una es gira. vociferant, diu:
–Sóc un tres-cents cargols, que quedi ben entès!
S’allunya de nosaltres. La carretera és dreta i el seu cos sembla un escarabat negre. Després, no el veiem més.