Desvagat, incapaç de dedicar un moment als llibres de text, una mica embafat de la tertúlia del cafè, surto, a la tarda, a passeig. Per la carretera camino fins a Llafranc. En aquest temps, el pla de Santa Margarida és d’una finor elegantíssima. No puc passar al costat de la paret de tanca de Can Vehí sense que el record de l’olor de les roses de Sant Ponç se’m faci present. Llafranc, despoblat, sembla un esquelet. De vegades, a l’altra banda de platja, veieu passar una persona escadussera o un gat o un gos incert. Tot fa el mateix efecte. Les gavines aletegen arran de platja, sobre la mar verda. De vegades emeten un crit –com un soroll humà. Quan la tarda cau, les muntanyes de ponent, la ratlla del seu perfil, es nimba d’una llum arcaica. He escrit: una llum arcaica. Què és una llum arcaica? Vull dir una llum de quadre antic, la lluminositat que queda sobre el quadre quan s’hi ha posat la crosta de pols i d’engrut que hi deposen els segles. Sembla una llum passada per un vidre groc i espès. Sobre el ponent –el ponent dolcíssim, de Maragall– les vinyes de primer terme tenen un color sanguinolent. Les parelles del bou tornen al port Bo de Calella, amb el vent alt petit. La contemplació dels pins vora la mar em fa pensar en les corbes, en l’arabesc més personal i inconfusible de Joaquim Sunyer. A l’entrada de la vila, sota un fanal, hi ha una gitana amb una criatura mig nua als braços: la criatura obre els ulls desmesuradament –potser de fred. Aquests ulls em fan pensar, també, en els que pinta Joaquim Sunyer.

.

Al vespre, al llit, torno als «Diàlegs» de Plató. Quina meravella! A la matinada, canten cinquanta galls desorbitats, indecents, però no puc apagar el llum. La força de suggestió és tan viva, tan fascinadora, que de vegades penso que un dia, fatalment, trobaré Sòcrates pel carrer. Això potser no passa amb cap altra figura de la història de la cultura. ¿Com és possible de suggerir tantes coses en tan poques paraules, d’una manera aparentment tan simple?