.

Acompanyo Roldós a Palamós. Fa un matí sec i clar, amb un sol fred i brillant. Dinem a casa d’un seu amic: Castelló, un obrer instruït, cultivat. Escudella i carn d’olla, bacallà amb pebrot i tomàquet, torrons, grana de capellà, bon vi, excel·lent cafè. Castelló viu modestament amb la seva senyora i dos fills. Casa molt neta però glacial. La senyora sembla molt treballadora, enèrgica, incansable.

Parlem de Beethoven durant quasi tot el dinar. La senyora Castelló no ha dit ni una paraula. ¿Què deu haver pensat? En les mirades que ens ha dedicat –algunes d’astorament, altres desconfiades, algunes de franca ironia–, s’hi traslluïa la pregunta: «¿Qui deuen ésser aquests tipus?, què volen del meu marit?, què pretenen amb la seva petulància?». Potser aquesta senyora viuria més tranquil·la si el seu marit no fos tan cultivat.

Després donem un tomb pel moll. Palamós és, ara, una escala molt concorreguda i cosmopolita, hi toquen molts de vaixells i els establiments de beguda i de vici són concorreguts per una nombrosa i bigarrada marineria estrangera. En els vaixells a vela que van a França, hi he sentit tocar adorables, nostàlgics acordeons. Els «tramps», els vaixells de gran tonatge, no semblen pas arrossegar cap forma de sentimentalisme mariner tradicional. En aquests vaixells, s’hi solen veure mariners que fan mitja por. Sembla mentida que homes que fan aquesta vida d’aire lliure, aparentment tan sana, puguin arribar a presentar aquestes cares trencades, aquesta pell de color de pus, aquests ulls arrasats per l’alcohol. Amb el mocador blanc al coll i els tatuatges semblen presidiaris que s’han escapat del penal.

Palamós és una població deliciosa. El pitjor de la vila són els xalets suïssos i els modernistes. Potser n’hi ha menys que els que ara m’imagino, però són tan visibles que arriben a convertir-se en obsessió. El Palamós tradicional, les casetes blanques arrenglerades davant de la badia, són un encant. La llum de Palamós és literalment inefable. Els senyors de la població prenen el sol del passeig amb un aire de plena i íntima satisfacció. Aquesta població –que és la del meu país que, si podia, triaria per viure-hi– té tres coses úniques: la llum, la badia, les postes de sol vistes des del far o des de la plaça del Casino.

Tornem a peu. Fa molt de fred. Pregunto a Roldós:

–Què us ha semblat la senyora de l’amic?

–Pànic! –respon ràpid.

Amb la indumentària que porta, la boina enfonsada fins a les orelles, la cara pàl·lida, Roldós, sota el cel lívid, sembla un pierrot convalescent.

Llegeixo, al diari, que la Universitat es reobrirà el deu de gener. Així, doncs, el dia de tornar a Barcelona s’acosta. Hi penso amb ànsia –que al capdavall es converteix en indiferència.