En llevar-me veig que sobre el món davalla la llum d’un sol de color de palla esgrogueïda –vagament rogenca. Sol d’hivern. Cada dia, en aquesta hora, veig, en obrir la finestra, les mateixes coses: un teulat ple de vegetacions verdoses; una paret blanca i nua al fons del jardí; les petites feixes enfangades tot l’hivern, voltades d’una vorada de rajols i a primer terme, dues palmeres lluents, que em fan venir fred. Trobo les palmeres massa ben compostes i simètriques. D’estructura, aquest paisatge és sempre igual. Cada dia, però, és diferent –com són diferents, en aquesta hora, cada dia, el color de la llengua i la disposició de l’esperit.
.
Ha fet una tarda clara, assolellada –tota en relleu. Al capvespre s’ha posat sobre la terra una boira flonja, tenuíssima, que ha convertit els arbres en siluetes elegants, deliqüescents.
.
Potser el motor més actiu de les accions humanes és la humiliació –o el desig de deslliurar-se’n. En la vida de poble tot és petit –i per això fàcilment observable. Totes les coses, però, són essencialment iguals, tant si són grosses com petites. Les persones que no han estat mai humiliades tenen, generalment, un aspecte bleda. Les que ho han estat massa tenen un aspecte insignificant i esmorteït. Semblen viatgers que esperen, a la nit, un tren que porta molt de retard…
.
«L’avi Munné», un setmanari de Sant Feliu de Guíxols, em dedica, gairebé a cada número, agres crítiques.1 Troba que els meus articles del «Baix Empordà» –que escric simplement per emplenar el paper– són pedants i enrevessats. Són això –afegeixo– i moltes altres coses més. Infinites coses més –si l’una desagradable, l’altra encara més. Sobre aquest punt, de seguida ens entendríem.
.
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Transcripció de la referència al núm. del 16 de novembre 1918 del setmanari L’avi Muné, que ens facilita l’hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols
«Encara més del mateix periódic.-Publicà setmanes enrera una prosa firmada per Josep Plà, qui segurament per trovar massa vulgar l’indústria de les gasseoses, s’ha donat a fer pràctiques en la de les lletres, cosa aquesta que, per ell, ens sembla una mica niés aventurada i de resultats menos pràctics. La prosa a que ens referim duia el titol següent: Els tres primers capitols de la novella l’home de la cama de fusta apel·lat Joan Pins.
»No sabem quines serien les intencions de l’autor al donar publicitat a n’aquets tres primers capitols; pero cas de que hagués entrat en els seus propósits, anticipar una mostra al públic per a que pogues jutjar de la valor de la seva obra, amb el fi de veure per la crítica si podía aventurar-se a la seva edició, naturalment afegint-hi els capitols que falten, creiem, per la nostra part, que el jove novel·lista ja pot tirar endevan, doncs li augurem una copiosa venda, sobretot si ofereix per cada exemplar que’s compri un paper moneda de 50 pessetes per a consentir destinar-li un lloc en la lleixa més alta de la biblioteca i romandre allí tota la vida sense tallá fins que se l’hagin cruspit (que’ns perdoni l’autor del llibre l’usurpació d’aquesta paraula) les arnes.» Xu – Xu — n. ed. bloQG . [↩]
La Mare de Déu. Molta festa. La gent estrena els vestits d’hivern. Els carrers s’emplenen de la bona olor de la roba nova. Al ball, al vespre, parlo amb diverses senyoretes. La senyoreta V., malgrat ésser tan morena, és molt romàntica. Davant de les persones romàntiques no sé mai què fer: no sé si posar-me a riure o posar-me a plorar. Però la dificultat és sempre la mateixa: no hi ha manera de rematar: són impenetrables, inassolibles, impossibles, inaferrables, inacostables, intocables, impalpables, irreductibles. La fatiga fa decaure l’encant i arriba un moment que hom dubta de si tenen una existència real.