.

Passo balanç seriosament. Seriosament no implica pas una hipocresia inicial. Vol dir que, dintre de les meves possibilitats, estic disposat a escriure clar.

No tinc cap condició per a l’amistat. Només estimo les persones que em poden ensenyar alguna cosa –i, un moment, les que em distreuen. Les efusions i atencions alienes em produeixen l’efecte d’una vexació. Els elogis em fan venir febre. Les perfumades amabilitats de Roldós –perfum barat– em revolten. Si fos ric i pogués tenir pianista, ja l’hauria engegat. El meu egoisme és nauseabund i infecte.

Noto, per altra part, que, a mesura que passen els mesos, la meva barra va d’augment. La mistificació em diverteix, encara que després, en considerar-la fredament, em repugni. Tinc una certa tendència –fins diria una facilitat– a inventar coses, a manipular-les a la meva conveniència. De vegades, faig callar un interlocutor amb una observació la falsedat de la qual és –em consta– absoluta, totalment inventada. Sovint aquest joc se’m produeix d’una manera inconscient, per gust del joc mateix. El fet que un semblant mecanisme, d’una aparença tan voluntària i deliberada, pugui manifestar-se’m d’una manera inconscient me’l fa inexplicable. És desagradable de pensar que es pot ésser un mistificador sense saber-ho.

L’estat permanent de l’home és el pecat. (Lector: no precipiteu, si us plau, el comentari.) En la vida –em sembla– es pot acceptar aquest fet o tenir alguna pretensió a la puresa. Però sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. I potser tan perillós com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat, poden succeir dues coses: no acabar-ne de sortir pel contrapès del pecat o creure’s haver-ne sortit sense ésser veritat, sense ésser cert i convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d’arribar a la humilitat i la discreció. Espero que aquesta convicció no m’abandonarà en el curs de la meva vida. És l’única esperança que tinc.

.

.

Diumenge passat, al cinema, donaven “La Passaggiera” amb Pina Menichelli, una dona prima i nuada, morena i picant, com la reproducció que he vist de la Venus Capitolina. En sortir, vaig demanar a una senyora, molt de l’església, si li havia agradat.

–És massa atrevideta, massa atrevideta… –em contestà enriolada, contentíssima.