«Campana» de Pràctica Forense. Fa tres o quatre dies que no vaig a classe. Passo el matí passejant per la Rambla. A la tarda passo les hores a la biblioteca de l’Ateneu. En una setmana he pogut arribar a escriure, a part aquests paperots, dues quartilles vagament intel·ligibles. ¿Com és possible que tingui tanta paciència?

El dia, esplendorós al matí, s’ha aclucat, a les tres de la tarda, sota un cel blanquinós i baix.

Quan llegeixo que Brummel produïa amb les seves fastuoses camises i rutilants corbates violents insomnis a Lord Byron, penso en la marxa que ha emprès –cada dia més accentuada– la vida d’ara. Jo ja no gosaria portar ni una modesta armilla de fantasia. Però això, atès el meu temperament, encara és comprensible. El que ja és més difícil d’explicar és el fet que els fatxendes no gosin tampoc portar-la. L’educació de l’home en tant que cultiu del que té de més personal, individual i insoluble ha passat a la història. L’educació consisteix en el cultiu de la mediocritat imitativa generalitzada. Potser no és tan pintoresc, però sospito que és molt més agradable de viure en aquest món de grisalla que en un món de personalitats aparatoses i asfixiants.

Al vespre, boira, una mica de boira que la llum dels arcs voltaics torna de color de rosa. Humitat. Voreres molles, llefiscoses. El fred humit fa refugiar les siluetes a les zones d’ombra de les porteries. L’opacitat de l’atmosfera dóna un color ocre al bat de la llum.

Les ombres tenen una lluïssor de formigueig, les llums regalimen. La humitat fa una mica d’opressió, dóna al cos una esgarrifança de fred. La necessitat del redós. Penso: si en el pis hi hagués una llar de foc! Però no hi ha més que mosaics glaçats i papers fúnebres i esgrogueïts penjats a les parets.