En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós. Potser Linares –penso– és externament tan ben educat perquè és sord. Després, en un apart de la seva animada conversa, em comunica que el pianista Roldós morí el dia 18.

En arribar a casa trobo una carta de la germana del difunt d’una tràgica simplicitat descriptiva. La pobresa del pianista era inenarrable. Qualsevol manobre guanyava més que aquell home sensible i derrotat. ¿Qui podria explicar la força de la il·lusió de l’art capaç de crear aquests casos de resistència davant de la realitat granítica? La notícia em transporta a les darreres setmanes passades amb Roldós a Palafrugell: a l’ermita de Sant Sebastià, voltada de l’olor de les pinedes; als berenars de Llafranc, a la vaguetat de la mar; a les hores passades sentint-lo tocar el piano del cinema desert, a les noies, als aperitius, les matinades lívides enceses de conyac. Pobre Roldós! Desitjaria trobar ara una persona per parlar-ne llargament, per recordar-lo… Ningú. I tanta gent que s’agita al meu voltant! La seva germana¹ diu a la carta: «potser Déu Nostre Senyor li ha donat el que més li convenia». En la frase hi sobra el «potser», evidentment.

Plou. Ateneu. La biblioteca, amb les mampares verdes dels llums dins la foscor de les quatre de la tarda, em cau a sobre. Al pati, les altes palmeres tenen un esllanguiment ploraner. Els llibres fan olor de resclosit; el paper té una qualitat humida. Surto al carrer. Els degoters dels balcons salten sobre els paraigües de la gent –els paraigües que saltironegen pels carrers. El fanguet trepitjat i tou –d’una qualitat de cosa evacuada. Entro a la catedral. L’interior, amb el cel baix i la llum passada per la pluja, és d’un color morat pàl·lid, de flor de lilà. Immersió en un embadaliment immaterial que dura llarga estona –fins que tanquen. Torno a casa a peu. Arribo moll i fatigat.

1. A la segona edició  llegim ‘la meva’ , que l’edició de quiosc (tapes blaves) corregeix per ‘la seva’ , més versemblant i lògic, com ho reproduïm aquí – n. ed. bloQG [↩]