.
La vaga general –ja morta– s’ha acabat oficialment avui. S’han fet innombrables detencions. Màrius Aguilar diu sarcàstic, a la Biblioteca, que els del sometent fan cua a Capitania per treure de la presó els qui empresonaren aquestes últimes hores. Jaume Brossa morí en el moment que la policia entrava a casa seva per detenir-lo. Brossa no aconseguí mai l’eliminació de la seva fitxa policíaca.
.
Diumenge. Ateneu, al matí. Llarga conversa amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important –però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per a ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg, em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.
.
Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna, les racions eren escassíssimes.
.
A la tarda tracto d’escriure alguna cosa. Descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.
.
Nit. Continua la vaga –moribunda. Aquests dies he treballat força.
.
Estudis Normals.
Primera lliçó de Xènius al Seminari de Filosofia. Sento per aquest home una gran enveja. Confesso que serà per mi, sempre més, una obsessió. És un orador prodigiós, magnífic, d’una habilitat administrada fascinadorament. La seva lliçó em transporta al que suposo que és l’ensenyament fora d’aquí.
Hi ha molta gent. Estelrich sembla un gall en garbera. És a tot arreu, amb els cabells escarolats, en un desordre fictici: sobre unes sabates baixes de xarol, porta uns mitjons de color de vi clar que em deixen perplex. Millàs-Raurell, amb la seva cara de caràtula, d’una pal·lidesa de pell que sembla enfarinada, els ulls d’ametlla, vestit de negre. Josep M. Capdevila, que s’esmuny, silenciós, de perfil, entre la gent. Enric Jardí, grassonet i ros, de faccions meditatives –unes faccions de músic romàntic– i la seva mania de numerar, amb els dits, els arguments. Joan Crexells, alt i espigat, elegant, tan bon xicot, que sempre riu…
En els cursos hi ha tres senyoretes inscrites. Vestides de fosc, em semblen delicioses. A una d’elles, que té un nas grec –com se sol dir–, Climent li ha dedicat un epigrama amorós.
Importància de la senyoreta Muntaner –la nimfa egèria de Xènius. És una persona alta, morena, que vesteix amb gran simplicitat, molt activa, una falsa magra –sospito– d’excel·lent categoria.
El públic del carrer no és pas tan agradable: hi ha tres senyores vestides de vermell, una monja exclaustrada, una senyora vestida literalment de cacatua… Que deu ésser trista la glòria! En definitiva deu consistir a estar gairebé sempre rodejat de senyores, una mica desmanegades i estranyíssimes, que parlen posant la boca en forma de cul de gallina. Que poc que li deuen servir, a Xènius, els coneixements que té!
Els inscrits que ja tenen la carrera de mestre són una mica pedantescs. Don Eladi Homs és el seu home.
Climent ironitza.
.
