La ciutat està igual. L’ocupació militar –a judicar pel moviment– s’ha estès. Ordre extern. Els canons i la Creu Roja ocupen una bona part de la plaça de Catalunya. Del balcó de la dispesa veig grups de civils armats: el Sometent. Soldats pels carrers. Els soldats emprenen els passants, aquests posen els braços enlaire i es fan els escorcolls corresponents. A l’hora baixa, poca gent pels carrers. Llum escassíssima –però potser una mica més que ahir. La dispesera, al vespre, diu: «Demà, què menjarem?». El general ha ordenat que demà s’obrin les tendes.

.

Conxita, la filla gran de la dispesera, s’ha volgut suïcidar avui, tirant-se per la finestra del celobert. Passava justament pel corredor quan he sentit que algú obria aquesta finestra. M’he girat i he vist Conxita amb mig cos abocat a la barana… He fet una correguda i he tingut temps d’agafar-la per les cames i entrar-la a dins. Poca pràctica de tirar-se per les finestres. Es fa d’una altra manera. Pal·lidesa intensa de la noia –mig desmaiada– recolzada a la paret. Però potser en el fons m’ho ha agraït. Sembla que són coses de l’amor, del promès –que, segons he sentit dir, és policia–, el qual no acaba de creure en ella. Davant del fet, a la dispesa hi ha hagut una total indiferència.

.

Fa una nit magnífica. Del balcó del carrer estant, veig el cel estrelladíssim. Avui que no hi ha llum es poden veure les estrelles. Pel carrer, passen les patrulles circulant lentament. Escamots de guàrdia civil de cavall intermitents. Soroll de les ferradures a l’empedrat. De vegades passa un automòbil a tot gas, fent un soroll enorme i sorprenent –no pas gaire sovint. Del cantó de la galeria, m’arriba la gangositat rogallosa d’un fonògraf bèstia.