Diumenge. Carnaval. Angeleta, pagesa fascinada per la ciutat –una xicota alta, morena, desairosa, de faccions vulgars, boníssima–, s’ha llogat en una altra casa, de seguida. S’acomiada de nosaltres amb les llàgrimes als ulls. No crec pas que torni mai més al país.

Amb el meu germà anem a viure en una dispesa del carrer de Pelayo núm. 12. Hi trobem alguns condeixebles del batxillerat, gironins, i una quantitat de desconeguts. És una pensió d’estudiants, pobra, agitada, d’un desordre indescriptible.

Tarda de Carnaval. Passo les hores a la tristíssima biblioteca de l’Ateneu. Molt poca gent. En el fons envejo la gent que es diverteix –encara que sigui aparentment. La traducció de Jules Renard avança amb gran fatiga. López-Picó m’escriu una carta dient que publicarà a «La Revista», una prosa meva. Ara que ho sé, se m’esvaeix el dubte: la prosa és horrible.

A la taula veïna sento que Miquel Ferrà diu a mossèn Riber, amb un aire desimbolt i lleuger, que no s’ha hagut de preocupar mai del problema econòmic. Mossèn Riber se’l mira amb una mirada oliosa i benigna. L’hauria esquarterat, triturat, desfet.