Vaga general. Barcelona està imponent.

La situació sembla haver sorgit (segons diuen) per incompliment, de part patronal, de les condicions que feren acabar la vaga de la Canadenca.

Em quedo a casa al matí; a la tarda, surto al carrer. Tothom parla més baix que de costum; a la Rambla, el silenci fa que la cridadissa dels pardals esdevingui estrident. Al capvespre, l’obscuritat és absoluta. A l’Ateneu hi ha espelmes. L’expectació és molt gran a tot arreu, no cal dir a l’Ateneu. Passant pels carrers, a les portes de les tendes se sent com la gent delibera sobre si han de posar un llum qualsevol a l’aparador. Molts botiguers es graten el clatell. Baixo fins a les Drassanes. La Rambla i els carrers transversals –dins la foscor– formiguegen de gent. Escudellers sembla, literalment, una gola de llop i és tan fosc que la gent s’hi dóna unes empentes seques. La ciutat sembla una immensa, fosca, inextricable madeixa. Però encara us arriba, sense poder precisar d’on exactament, la musiqueta del violí del cec o la frase del captaire dret a la paret. A la plaça del Teatre el mercat de l’amor és desbordant. La falta de llum és afrodisíaca. Torno a la dispesa a les palpentes. A partir de Canaletes, la densitat humana s’aclareix. Enorme sorpresa de no tenir llum al pis. Nit silenciosa; Barcelona sembla meditar. Però potser dorm, simplement.