.

Nit. Continua la vaga –moribunda. Aquests dies he treballat força.

.

Estudis Normals.

Primera lliçó de Xènius al Seminari de Filosofia. Sento per aquest home una gran enveja. Confesso que serà per mi, sempre més, una obsessió. És un orador prodigiós, magnífic, d’una habilitat administrada fascinadorament. La seva lliçó em transporta al que suposo que és l’ensenyament fora d’aquí.

Hi ha molta gent. Estelrich sembla un gall en garbera. És a tot arreu, amb els cabells escarolats, en un desordre fictici: sobre unes sabates baixes de xarol, porta uns mitjons de color de vi clar que em deixen perplex. Millàs-Raurell, amb la seva cara de caràtula, d’una pal·lidesa de pell que sembla enfarinada, els ulls d’ametlla, vestit de negre. Josep M. Capdevila, que s’esmuny, silenciós, de perfil, entre la gent. Enric Jardí, grassonet i ros, de faccions meditatives –unes faccions de músic romàntic– i la seva mania de numerar, amb els dits, els arguments. Joan Crexells, alt i espigat, elegant, tan bon xicot, que sempre riu…

En els cursos hi ha tres senyoretes inscrites. Vestides de fosc, em semblen delicioses. A una d’elles, que té un nas grec –com se sol dir–, Climent li ha dedicat un epigrama amorós.

Importància de la senyoreta Muntaner –la nimfa egèria de Xènius. És una persona alta, morena, que vesteix amb gran simplicitat, molt activa, una falsa magra –sospito– d’excel·lent categoria.

El públic del carrer no és pas tan agradable: hi ha tres senyores vestides de vermell, una monja exclaustrada, una senyora vestida literalment de cacatua… Que deu ésser trista la glòria! En definitiva deu consistir a estar gairebé sempre rodejat de senyores, una mica desmanegades i estranyíssimes, que parlen posant la boca en forma de cul de gallina. Que poc que li deuen servir, a Xènius, els coneixements que té!

Els inscrits que ja tenen la carrera de mestre són una mica pedantescs. Don Eladi Homs és el seu home.

Climent ironitza.

.