Universitat. Ateneu, instrucció militar sota els arcs voltaics dels voltants de la Duana. Sempre el mateix. Davant, hi ha la primavera, vasta i misteriosa, amb totes les seves obsessions persistents –però és com si no existís. Com si no existís, evidentment –però massa forta per a evitar que pugui prendre res seriosament.

.

Xavier Güell. El meu amic Güell no acaba mai de perdre l’aire del rendista il·lustrat, del rendista preciosista, del rendista subscriptor del «Vogue». Els seus dibuixos decadents són d’una decadència de pa sucat amb oli.

.

Al carrer d’Aribau trobo Salvi Balmanya, de la Bisbal. Dos vermuts amb olives. Aires del meu país: salut, tranquil·litat, barroeria, ara va bé… Quin xivarri fem els empordanesos! Quina manera sorollosa de parlar, tan gratuïta! A Balmanya, el molesta visiblement que li parli de Joan B. Coromina, perquè parla i gesticula com ell.