Se celebra, com cada any, l’aplec al santuari de Sant Sebastià i la processó de les cuques. Des de la creu de terme, hom beneeix els camps, i les cuques –els paràsits i els insectes de les plantes– queden, si no mortes, considerablement esmorteïdes. És bonic. Durant segles i segles, l’únic insecticida ha estat aquest. Els esperits forts –a l’Empordà n’hi ha molts– diuen: és grotesc. No. Grotesc, no. És admirablement ben intencionat. La llàstima és que l’eficàcia fos tan petita.

Entro un moment a la capella: el minúscul Sant Sebastià, vestit amb la casaca blava i els pantalons vermells, l’espasa a la cintura, els cabells al vent sota el tricorni, és molt elegant i esvelt.

Una rosquilla, una mica agra, que menjo em produeix a l’estómac una molèstia somorta que em dóna un mal humor persistent.

Al cafè, Lluís Medir, que llegeix el diari, el llença tot d’un plegat sobre la taula amb un gest d’impaciència i diu:

–El món és una olla…

–És clar que ho és! –diu Frigola amb una rialleta freda–. I doncs què us pensàveu? Si no us haguéssiu fet, prèviament, tantes il·lusions, hauríeu pogut acabar de llegir les bestieses del diari com si res.