Dissabte. Aquesta tarda, tard, he acabat els exàmens. He passat just, però he passat satisfactòriament. He tingut sort, és evident. No he pas fet ús dels suggeriments del murri muntanyenc. Estic fatigadíssim. En el camí de la Universitat a la dispesa, he sentit unes esgarrifances de fred –de pensar, sospito, que les assignatures que he aprovat eren de les que a la Universitat en diuen d’alivio. Menjo un sandvitx. Bec un vas de cervesa fresca a Canaletes.

Tinc son. Vaig a dormir.

.

.

Dimarts. Avui comencen els exàmens. Tothom fa el cor fort; però, excepte els qui van molt amarrats i no han fet cap campana, la processó va per dins. Tothom es mostra molt rioler, però l’humor s’aguanta per un fil. N’hi ha que tenen les galtes tan esgrogueïdes, que fan cara d’haver promès un ciri a la Mare de Déu.

Aquests últims dies he dormit molt malament. La cambra de la dispesa em produeix una nàusea creixent. Els dies passen amb una lentitud desesperant –però l’arribada del dia dels exàmens em dóna una ànsia desagradabilíssima. De tota manera, la qüestió és acabar d’una vegada –de la manera que sigui.