Diumenge. Passats tres inacabables dies sense escriure. La qüestió és entaforar-vos en la memòria una infinitat de coses de les quals des de cap punt de vista no podeu tenir la més petita idea. És absurd. Ridícul fins a la franca hilaritat.
La memòria té recursos admirables per a mantenir visibles en el teló de la vostra visualitat anímica les coses que teniu la pretensió de recordar. Quan vaig estudiar el retracte, tenia mal de queixal. En el programa, al costat del qüestionari referent al retracte, hi he escrit amb llapis vermell: dia de mal de queixal. Si em toca aquesta lliçó, la referència lateral del mal de queixal m’ajudarà a parlar del retracte amb una certa facilitat. Aquests auxilis paral·lels són les crosses de la memòria. Com més abunden les crosses, més viu és el record, més possibilitats té la memòria. Per a encendre el foc de la memòria és indispensable una guspira –la que sigui, vingui d’allà on vingui. Si fos possible de paral·lelitzar les coses que us convindria recordar, amb obsessions persistents –que generalment es refereixen als moments en què el vostre amor propi ha estat ferit–, podríeu arribar a tenir una memòria magnífica.
Però tot això té un aire bastant sinistre.
Aquell vers de Víctor Hugo, prodigi d’harmonia imitativa: Watterloo, Watterloo, Watterloo, morne plaine… em ve sovint a la memòria en aquestes inacabables hores de repetir les assignatures.
Empollar, empollar, empollar, «morne plaine»…
Personalment, em seria igual que em suspenguessin com que m’aprovessin. Però, encara que alguns amics creguin que sóc un home desproveït de sentiments, he de confessar que, davant de la davallada de la família (de la davallada econòmica de la família), sentiria un vivíssim remordiment si em suspenguessin.
.
Trobat Alexandre Plana al carrer de Pelayo. Plana, a qui, per cert, no es coneixen gaires amistats femenines, és tendre amb els amics. Davant de la meva inquietud, em mira amb la seva cara lleugerament picada de verola, l’ull boví.
–No serà res… —em diu—. No serà res…
I em passa amb suavitat la mà per l’espatlla.
En un determinat moment, la seva mirada semblava tan plena de llàstima, que no crec pas que n’hagués utilitzada una altra si m’hagués vist amb una pulmonia al llit.
.
.
El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent; el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps.
A les dotze en punt del matí, travessa el pati de Dret don Cosme Parpal i Marquès, catedràtic de no sé quina assignatura de Filosofia i Lletres. Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.