Quantitativament parlant, aquest quadern va prenent unes proporcions inusitades. Quan d’ací a trenta o quaranta anys aquests papers es publiquin –si és que algun dia es publiquen–, ¿quines reaccions produiran en l’esperit del lector, si és que tenen algun lector escadusser? Jo només m’atreviria a demanar una cosa a aquest lector hipotètic: li demanaria que els llegís amb calma, lentament. Els llibres que han estat escrits sense motivació, per caprici, que no responen a cap necessitat íntima, els llibres gratuïts, poden ésser llegits –com diu Pujols– plana sí plana no. Però el cas és que aquest quadern, començat frívolament, ha esdevingut per mi una inescamotejable necessitat íntima.
Aquest quadern és en primer lloc un element de disciplina –un dels pocs elements de disciplina positiva que actua sobre la meva vida. A la Biblioteca, un dia Climent em preguntà:
–Vós, si tinguéssiu diners, també escriuríeu?
Vaig contestar la pregunta sense dubtar un moment:
–Sí, també escriuria… Potser escriuria més.
Certament: ésser pobre és molt trist. Les coses de la vida són agradables. Tot és incitant i saborós, les senyores són –de vegades– esplèndides. Quan hom és pobre, aquestes coses s’han de mirar de lluny perquè els pobres no tenim capacitat adquisitiva. En la vellesa, aquesta manca de capacitat adquisitiva ha d’ésser, suposo, indiferent. En la joventut, en canvi, la pobresa és tràgica perquè la falta de diners augmenta la il·lusió de la vida. Com menys diners es tenen, més desig suscita la vida. El desig insatisfet arriba a fer creure que en la vida humana hi ha algun misteri, algun tresor ocult d’una màgica fascinació hedonística. Els diners, doncs, s’haurien de tenir en l’època de la joventut, principalment per fer comprendre, per saturació, que la vida humana no té cap misteri, que les fascinacions hedonístiques són falòrnies –o aproximadament. Per això m’agradaria, personalment, de tenir diners; per poder passar davant d’un restaurant, d’una senyora o d’un aparador, amb una completa i profunda indiferència. Així evitaria enormes pèrdues de temps i aquest dolor de convertir la vida en una assedegada temptativa. Podria, en una paraula, escriure més.
Així, trobant-me immers en els perills de la pobresa en l’època de la joventut, tot element de disciplina és cosa d’agrair. Aquest quadern és un d’aquests elements, perquè ocupa el meu temps amb els seus infantilismes. No puc passar-me dels seus fulls i el dia que no hi escric –per total esterilitat– em sap greu.
El to general del quadern és crític i, atesa la mentalitat imperant, potser de vegades subversiu. No em sap pas greu. Per a millorar una qualsevol cosa, el primer que cal fer és analitzar-la i descriure-la. Cap interès no em lliga a les forces estàtiques del país –ni en la posició que tenen avui de cosa existent ni en la que tindran demà, de simple record. Aquest quadern obeeix a la necessitat de prendre posició davant el meu temps. Si la teoria de Taine fos certa en tots els seus extrems, jo hauria d’ésser un mer producte del meu temps. El determinisme ambiental funciona en els escriptors que s’abandonen al corrent. Jo navego contra la corrupció del corrent. Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.
Aquests papers em serveixen per a aprendre d’escriure. No pas per a aprendre d’escriure bé, sinó simplement per a aprendre d’escriure. Impliquen un enorme, continuat exercici no recompensat però net.
Com que un dia o l’altre havia de posar-m’hi, he començat aquests dies a estudiar les assignatures que em falten per a acabar. Són dues: el Dret Internacional Privat, càtedra de la qual és titular don Josep M. Trias de Bes, i la Pràctica Forense, de don Magí Fàbrega. El Dret Internacional m’agrada; és un reflex de la vida mateixa, de la inextricable confusió a què pot arribar la vida humana en casos determinats. No crec que hi hagi cap novel·la que pugui arribar a tenir una riquesa tan extraordinària. La Pràctica Forense és una llosa de plom que em fa venir febre només de pensar-hi.
