Penya de l’Ateneu. Aquests microcosmos socials del tipus d’aquesta tertúlia ateneística poden ésser una palanca considerable si hom hi cau bé. En aquest cas, són un element d’amplificació d’una llargada insospitada. Quan l’amplificació es produeix en contra, el resultat pot ésser tràgic. De vegades tinc la impressió que el meu aterratge ha estat positiu. Una de les persones que m’han estat favorables des del primer moment ha estat don Francesc Camps Margarit. Dos o tres dies després de trobar-me, digué a Alexandre Plana: «Això és un grip que farà una certa carrera. És el tipus de la seva generació que juga més fort. De vegades sembla un inconscient…».
Pocs dies després, a la terrassa d’un cafè, deia a uns amics –a Junoy em sembla– l’horror i l’ànsia que em feia haver d’anar a la dispesa a menjar les indefectibles mongetes tendres. Era abans de sopar. Camps Margarit m’escoltava a la taula del costat. 
En el moment d’alçar-me per tal d’emprendre el camí, absolutament fatídic, de la dispesa, se m’acostà, em posà un duro de plata a la mà amb un moviment imperceptible (cosa que em donà idea que estava habituat a fer-ho) i em digué:
–Aneu a sopar al restaurant… La descripció que heu fet de les mongetes verdes val més d’un duro. Després, deixeu-vos caure a l’Ateneu.
Són coses que no s’obliden. Després, a la penya, em convidà a cafè, conyac francès i un cigar de l’Havana. Després d’això vaig considerar-me en el dret de tenir-lo per amic. M’agradaria d’escriure un retrat d’aquest home. Però potser no el conec prou encara, per a fer-ho.
És un home d’estatura regular, d’aspecte molt canviant (hi ha dies que sembla rodó i altres sembla un home ossat) amb unes faccions molt acusades: pòmuls roigs; cella dura i negra; galta canonical; ulls negres brillants, vivíssims; barba forta, afaitada a blau; grisalla abundant de cabells; coll de tronc espès sobre un estèrnum voluntàriament sortit. Vesteix confortablement, amb corbates rutilants, que a Barcelona són tan apreciades i que ell transporta amb un punt de petulància molt acusada. La seva presència petulant és perfectament compatible amb les seves caigudes en la timidesa més visible. Aquesta alternació em demostra que és un home indecís. Quan riu fa: hi, hi, hi!… i es posa un mocador a la boca per no caure en cap excés.
No he pas conegut Albert Llanas, però he vist retrats d’aquest senyor. Tinc la impressió que Camps té una retirada física amb Llanas, sobretot amb el Llanas jove. L’única diferència és que el sistema capil·lar de Llanas fou més abundant i copiós que el de Camps –modes diferents. Si la moda capil·lar de l’època de Llanas hagués subsistit, Camps l’hauria adoptada, perquè la constitució física d’aquests dos homes és molt semblant i, per tant, el seu automatisme hauria estat paral·lel.
Quan seu, Camps perd. Se l’ha de veure, en canvi, passar per la Rambla, pujar Passeig de Gràcia amunt o entrar en algun magatzem de teixits, amb l’americana comprimida en el botó del mig, arborant un diari a la butxaca, el nas en l’aire i un cigarret a la boca –un cigarret apuntant al cel, com el botaló d’un bergantí. Es passeja amb un aire de balanceig, aguantant la mirada de les senyores, provocatiu, segregant un ambient de baríton en plena prosperitat –una barreja indescriptible de gat dels frares, de condottiero i de badoc tot alhora. La gent se’l mira amb un aire lleugerament astorat. Li demanen caritat més pobres que a les persones corrents, se li acosten més venedors de diaris i de dècims de la rifa que a ningú. Sospito que això l’encanta. A Barcelona, hi ha molts fatxendes, sobretot en les classes elevades. El barceloní tendeix a la fatxenderia per generació espontània. Un fatxenda adorable: don Trinitat Monegal. I bé: malgrat la seva posició mitjana, Camps s’ha obert, en aquest aspecte, molt de pas.
La majoria dels mots picants, de les frases càustiques, les coses més divertides que s’han dit a Barcelona en aquests últims quinze anys han estat obra de Rusiñol, de Pujols i de Camps. El mecanisme de l’humor de Russinyol està encara per estudiar. Utilitzo a posta la paraula mecanisme perquè pel meu gust és un humorisme una mica mecànic. Pujols maneja amb una agudesa única el contrast. L’aplicació a determinades situacions de les frases més col·loquialment vulgars de la llengua ha creat moments d’autèntica gràcia. El seu diàleg amb el senyor Taxonera sortint del Continental sobre l’eclipsi ha fet la volta al món. Taxonera: «L’eclipsi serà a les quatre…». Pujols: «Sempre seran quarts de cinc…».
Posat entre aquestes dues figurasses, Camps s’ha admirablement defensat. Un dia, el doctor Dalí li digué amb una cara de compunció:
–Males notícies, Camps! El senyor Llavallol s’ha ferit. Té la meitat del cos insensibilitzat, com mort…
–Déu l’hagi mig perdonat…! –contestà amb un aire fúnebre, Camps.
Es pot afirmar que Camps ha estat un element essencial de totes les revistes divertides que s’han fet a Barcelona aquests últims anys, sobretot de l’inoblidable «Papitu» de la primera època –que difícilment serà superat. El seu ofici d’enfardador de teixits el porta cada dia a tenir innombrables contactes, a visitar una pila de despatxos. Això li dóna una quantitat de documentació humana pràcticament inesgotable. Coneix a tothom, i, com que explicar una anècdota a Camps implica donar-li la màxima publicitat, la gent s’escarrassa a explicar-li les primícies de la xafarderia no solament de Barcelona i de les poblacions dels voltants, sinó de tota l’àrea del tèxtil com un tot, en general.
I el curiós és que aquest arsenal d’anècdotes, aquest magatzem de mots, de fets i de records, no es caracteritza pas per ésser un conversador extraordinari. Comença les seves descripcions molt bé, dominant-se, donant color a les coses i donant vida i gesticulació a un personatge, però de sobte té un atac de timidesa que el fa descarrilar. Fa l’efecte que pensa in mente: ho fas massa llarg, o això no té ni el menor més lleu interès. Llavors li queda tot confós i l’acabament no sol pas ésser gaire brillant. Els millors mots, els hi he sentit dir en moments de confusió general, quan la conversa entra en una temperatura alta i tothom hi diu la seva sense gaire premeditació. Enmig d’aquests remolins, la timidesa de Camps perd rigidesa, com si la confusió representés, per a ell, com una impunitat. El tarannà de Camps és molt curiós en el sentit que, si aquest home dóna una permanent sensació de petulant i de barrut, de fet és un dels homes de menys barra que en la Barcelona que bull es poden tractar.
És un sentimental. És un sentimental d’una obertura amplíssima de compàs –tan ampla que a dins hi caben des de la bona educació fins a la caritat. Té una tendència –singular en aquest país– a fer agradable la vida dels altres. S’escarrassa pels altres. Té una habilitat especial a fer sortir en la conversa les coses que poden interessar al seu interlocutor, a reportar elogis i compliments que ha sentit dir de la persona amb la qual parla. De vegades, és clar, ha de forçar la nota, ha de dir una cosa per altra, ha francament d’inventar. Sense voler, es troba sovint en situacions ridícules, d’un còmic pujat. Per fer contenta la gent ha hagut de dir tantes mentides que en certs moments ha estat exposat que li trenquessin la cara. El cinisme crític és desagradable. El cinisme de l’elogi desorbitat pot arribar a tenir una lucidesa amarga, una brillantor fantàstica. Pujols i Camps l’han cultivat menys amb un esperit malèfic que per satisfer l’amor propi dels altres.
En el terreny de la caritat, és inesgotable. No ha tingut mai un no. Ha estat generós, bondadós i elegant. Abans d’anar-se’n a viure a Madrid, Xammar sostenia que a Barcelona hi havia una persona disposada a fer, en tot moment, un emprèstit segur i a llarg terme a un periodista: aquesta persona era Camps. Si algú s’atreví, alguna vegada, a discutir-li aquest fet, el considerava un ximple acabat, un home incapaç de tenir un criteri clar.
–No n’hi ha pas prou que us facin un emprèstit –deia Xammar–. L’important és que si no podeu tornar els diners no us retirin el salut. Això, en aquest país, només ho fa Camps…
Feia mesos que Camps donava al meu amic el periodista V. un duro la setmana. El periodista l’esperava a una hora fixa d’un dia establert a la porta de l’Ateneu, i Camps, en passar, li allargava la moneda sense dir la menor paraula. Un dia, V. no aparegué a la cita. Camps el cercà per la Rambla.
–Dispensi… avui se n’ha descuidat… –li digué en veure’l, amb un aire de tenir més por que goig, allargant-li la moneda de plata.
Hom sent dir sovint:
–Per fer un mot d’esperit, Camps es vendria el seu pare.
Això és cert, és clar, aquesta tendència al desenfrè verbal, a la procacitat, a l’agudesa, fa que Camps, com Pujols, sembli, en certs moments, un monstre desencadenat. Si la gent en tingués esment, ja els haurien morts a punxades. Ells no fan, potser, res més que defensar-se. Per altra part, no crec que es pugui fer una truita sense trencar prèviament els ous. De procediment per a arribar en aquest resultat, no crec que se’n conegui cap altre.
Ara, seria curiós de fixar les idees de Camps Margarit sobre la literatura. Ell vol una literatura d’èxit segur, entenent per èxit segur l’èxit de carrer. En aquest sentit, una cosa, qualsevol, per a ésser bona, ha d’ésser una mica a la Rostand, més o menys ha de cyranejar. És perfectament observable que tota la gent de la seva època, i Camps Margarit mateix, cyranegen una mica o, si voleu, rostandegen, per dir-ho més clar. És possible que la gran amistat i admiració que Camps professa per Màrius Aguilar i la seva literatura provenen d’aquest filó de Rostand. Cada dia se’m fa més clarament visible la penetració de Rostand en aquest país, el gran efecte que aquest poeta féu en la societat de Barcelona, l’extraordinària receptivitat que la generació de Camps tingué per l’obra de l’autor de «Chanteclair». La literatura de Màrius Aguilar, àdhuc les seves més rutinàries gasetilles, tenen panache –tenen una ploma a sobre que el vent fa voleiar. Per Camps, no hi ha millor escriptor que Aguilar. Li he sentit dir: «Fins i tot quan no diu res és interessant». Penso: quina enorme suggestió momentània ha d’haver produït Rostand perquè encara s’arrosseguin frases semblants!
Després, a Camps li agrada una literatura que quan l’autor que l’ha feta entra en una camiseria, el camiser es considera obligat a fer automàticament una rebaixa –o, si voleu, quan l’autor que l’ha feta passa pel carrer, la gent pensa o diu: Caram, senyor X, quin article que ha fet més maco! –És a dir: la literatura per a Camps ha d’implicar la glòria immediata, directa, concreta i inescamotejable. El seu ideal és una literatura de Tres Tombs o, si voleu, una literatura d’aplec de Sant Medir. De fet, un dels dies més feliços de la seva vida fou un dia de Sant Medir de no sé quin any, quan, embarcat en la carretel·la de la redacció del «Papitu», sentí que la gent del carrer Gran de Gràcia deia:
–Aquesta és la carretel·la dels escriptors del «Papitu»…!
De fet, si ésser escriptor no implica l’entrada en un determinat carnaval, què vol dir, ésser escriptor?
De tota manera, les idees literàries i la gran admiració que té per Màrius Aguilar, no li fan pas trontollar la solidesa de les seves idees socials. Camps té una mentalitat burgesa químicament pura, mentre Aguilar sembla molt donat ara a les vel·leïtats sindicalistes. Sovint discuteixen. No s’entenen mai. En aquestes discussions, Camps té sortides impensades.
–Veig que en l’article d’avui –Camps li diu– demaneu més justícia…
–Exacte. Demano més justícia!
–Què és la justícia?
–La justícia és l’equitat, una equitat diferent de la que sosté la Federació Patronal.
–Ja ho veig! Demaneu que si els cecs tenen dret a gos, els bornis tinguin dret a mig gos… ¿És aquesta l’equitat?
Aguilar abandona –més que res potser, per respecte a l’amistat– amb una arrogància cyranesca. Camps es fa l’amo del terreny amb una petulància chanteclairiana.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
Són dos quarts de sis de la tarda. Fa un temps una mica xafogós, pesant. Les portes del local que donen al jardí de l’Ateneu són obertes i per elles entra la vaga remor sorda de la ciutat. A la penya hi ha poca gent. La conversa es produeix en veu baixa. Don Pere Rahola dorm en una cadira de braços. Fa mitja hora que dorm amb una beatitud admirable, el cap recolzat al respatller del seient, la boca mig oberta sota el bigoti molsut, de guies també una mica cyranesques –dit sigui tot passant. Respira profundament i quan el pit li reprèn la balançada es produeix un ronc ample i greu. Cada vegada que es produeix el soroll, els pocs contertulians del local es miren el dorment amb una mirada de respecte i de sorpresa; després es miren mútuament i no 
saben notòriament quina paraula han de formular. Cada tarda –des de fa molts anys– es produeix idèntic impressionant espectacle. Don Pere va sense res al cap. (De vegades m’he imaginat l’efecte que faria si dormís amb el barret posat). La seva calba és fresca, lleugerament rosada. De la seva persona, se n’irradia un perfum de Piver, Rue de la Paix. Els cabells que li volten la calba li fan una corba tirada cap amunt –una mena de penja-robes en miniatura. Don Pere porta el bigoti i la barba admirablement acurat tot plegat. És una barba que no és ni grossa ni petita; no és fluent i africana com la que portava Jaume Brossa, ni mefistofèlica i punxeguda com una mamella de cabra: és una barba sòlida, justa i adequada al prestigi social de la persona que l’ha segregada. Sota la barba, don Pere hi porta un plastró de qualitat densa i luxosa. Sobre el plastró, una perla pàl·lida. Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra –que reposa sobre el braç del seient–, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable.
Dilluns. A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de 
Catalunya fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.