Reflexionant sobre la conversa d’ahir, la gran sorpresa –a part de l’amabilitat de Borralleras– fou de constatar l’interès que Josep Maria Junoy sembla tenir per mi. Hi he parlat alguna vegada a la Biblioteca, l’he vist a la penya, hem pres algun vas de cervesa a la terrassa d’algun cafè. Som, certament, amics i ho serem més, però no crec que es puguin imaginar dos homes més diferents. És un home que ja torna de tot. Ha viscut llargament a París i ha viatjat moltíssim. Figura com un davanter en diverses manifestacions de l’art modern europeu. Els elogis d’Apollinaire al seu cal·ligrama sobre Guynemer li representaren com una consagració.

L’article d’Apollinaire fou, per a Junoy, el mateix que representà per a Pere Ynglada l’elogi de Rémy de Gourmont al seu dibuix de la revista «Iberia». Junoy és un dandi, un cosmopolita, molt expert en qüestions artístiques, d’una sensibilitat que ningú no gosaria discutir. Només el contrast, doncs, podria explicar l’interès que sembla sentir Junoy per un home tan profundament pagès, rústec, primari i senzill com jo mateix.

És un elegant. Sempre igualment iodat de pell –potser es maquilla amb una rara habilitat–, l’ull de perdiu molt alerta, el broquet de mentol a la boca, un pols de cendra sota el feltre (alla cacciatora) amb una plometa, a l’hivern; sota el barret de palla (cinta blau-vermell) a l’estiu; amb les magnífiques trinxeres, de gust anglès, d’oficial anglès, i els abrics confortables amb el cinturó i el dens fulard de color de sang de bou que transporta menys amb parsimònia burgesa que amb el gust de causar la impressió que és un home de perfil i d’agudesa, Josep M. Junoy produeix una sensació de confort, de tenir un tacte sense dolor, agradabilíssim. A Barcelona, a més, Junoy es troba voltat d’un amable ambient de simpatia, és una persona molt afalagada per la premsa –sobretot per la premsa d’esquerra, a causa de la posició del seu germà, don Emili. Don Emili, que Josep M. adora, és un gran republicà que té una positiva amistat amb el rei, i aquest equívoc bàsic el porta a ocupar posicions de la més complexa aparença. A part els interessats en el joc –un dels quals és Cambó–, només comprèn la complexitat del senador Junoy un home tan complex com ell, o sigui el seu germà Josep Maria. És per dir que entre ell i jo només hi pot haver una relació de contrast accentuadíssim.

És un home certament afeccionat a les virginitats literàries i sent una autèntica titil·lació pels valors inèdits, i aquesta és potser la causa secreta del seu interès.

A més, és un home espurnejant, d’una finíssima agudesa. Fa l’efecte que de vegades es queda a casa un parell de dies seguits concentrat en l’elaboració de frases rutilants i d’espurnes subtils i que quan en té un bon feix de reunides es llença al carrer per tal de col·locar-les a les persones que ell considera més susceptibles d’apreciar-les i de degustar-les. Com que jo he figurat de vegades en el rengle d’aquests escollits, tinc una certa experiència. Té una suprema habilitat per a fer entendre que els meravellosos coets que tira se li apareixen espontàniament en el curs de la conversa, però sempre m’ha semblat que la seva pirotècnia és massa perfecta, que els seus coets són massa ben dosificats de llums i d’ombres per a no ésser fruits d’una elaboració prèvia. No dic pas tot això en un sentit irònic o despectiu: al contrari. Jo sempre agrairé a Josep M. Junoy l’interès que té de fer participar els seus amics de la seva subtilitat i de les puntes extremades del seu pensament. En un país de gent avorridíssima, hermètica, tancada, Junoy té un fascinant interès. El seu mètode de treball és també plausible. Les persones agudes són només visibles de dos en dos dies.

Ara està obsessionat en el problema religiós i després de molts anys passats a la intempèrie està disposat a entrar en el dolç refugi de la fe. Aquest procés ha estat molt llarg, li ha consumit moltes hores d’inquietud i de neguit, ha anat acompanyat de lectures considerables. Un dia que Alexandre Plana, citant Pascal i Fénelon, li exposava els seus dubtes de si el camí emprès era el millor per a arribar a la fe, Junoy li digué:

–No passeu ànsia… Com més llegeixo, menys hi entenc…

El dia que Junoy m’anuncià que estava fent les maletes per entrar en l’ortodòxia, férem un llarg passeig. Portava un bastó molt prim, de nusos, una canya finíssima que es vinclava com una serp, i un paquet de llibres sota el braç –i semblava que tenia una ala plegada. Seguírem les llibreries de la Rambla, beguérem un boc a la terrassa del Lyon d’Or, entràrem a la casa Schilling, pujàrem Rambla amunt. Junoy caminava fent un petit saltironeig, i això li donava un to aeri i relliscadís. Fou en una taula de la terrassa del Petit Pelayo –al costat de la qual un senyor sec i groc menjava mitja dotzena d’ostres– que el meu amic em posà al corrent de la situació en què es trobava en el camí de la fe. Amb un aire d’evident preocupació em digué:

–El camí ha estat llarg i penós i no puc pas dir que hagi arribat a la fi. Els dogmes, en realitat, fou el que em costà menys d’assimilar. És com prendre una grossa cullerada d’oli de ricí, però una vegada engolida ja no s’hi ha de pensar més. Hi ha altres coses, en canvi, que són per a mi dificilíssimes. Són coses, si voleu, d’un ordre mínim. Ara, en aquests moments, em trobo davant d’un obstacle considerable, d’un obstacle que em té immobilitzat. ¿Sabeu quin és aquest obstacle?: els barrets dels capellans, la forma dels barrets dels capellans, que trobo d’un mal gust horrible… ¿Es pot formar part d’una religió que tolera aquests barrets estranyíssims?

Jo vaig contar aquesta anècdota a uns pocs amics, els quals l’escamparen per Barcelona donant-li un sentit literal –que és precisament el sentit que no té. Amb l’exemple dels barrets clericals i utilitzant sempre la seva habitual agudesa, Josep M.ª Junoy volia donar entenent que l’obstacle més gros que trobava en el camí de la fe era el seu propi egoisme, la falta de caritat, l’enduriment del seu cor davant d’un problema menyspreable, de sentit del ridícul.

La manera d’escriure de Junoy no és pas sant de la meva vocació.¹ Escriu amb una permanent preocupació de l’elegància, d’una manera concertada, subtil, seca. «Jo voldria escriure –m’ha dit moltes vegades– en un estil sec com el whisky.» Prefereixo a l’elegància la simplicitat; a la cosa ortopèdica de les seves concertacions, l’estil de la vida; a l’anèmia telegràfica de les seves frases, el musculat ple.

–Vós –em diu sovint– acabareu sabent lligar la salsa a la maionesa. A mi, em surt una mica aigualida…

Home de constants sorpreses, en vaig tenir una de les més grosses el dia que vaig constatar la seva escassa simpatia per Eugeni d’Ors.

–Comprendreu… –digué Junoy molt animat, la mà nerviosejant amb el broquet de mentol–. Hi ha coses que no poden ésser. Un dia, a París, el vaig anar a veure. Llavors es portaven sabates amb botons, que jo també he portat –moda sinistra. Ell mateix em vingué a obrir i vaig haver de constatar amb consternació que em rebia amb les sabates descordades, les pales caigudes, els pantalons a dins de les sabates. Unes sabates de botons amb les pales caigudes és fortíssim… I això encara hauria estat més o menys passable. ¿Sabeu de què em parlà, per començar? De Mallarmé…!

Vaig constatar que Junoy parlava amb un crescendo d’indignació. Tenia els ulls brillants i el iodat de la pell li havia agafat un to més clar i crispat –d’argila groguenca.

–No, no… Hi ha coses que no poden ésser. Suposo que ho veieu! Dandisme, sabates de botons amb les pales caigudes, Mallarmé! És massa fort. ¿Voleu fer el favor de dir-me on irem a parar? És intolerable, per més filòsof que se sigui!

1.   Totes les edicions coincideixen a dir: “No és sant de la meva vocació“.  [↩]