No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià, ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou.

He llegit una determinada quantitat de literatura suburbial. És una literatura una mica monòtona: variacions sobre un tema tràgic. Dickens té moltes planes suburbials. Ara, a mi em sembla que els suburbis de Barcelona no són pas tràgics. Són mediocres, però no són tràgics. Trobo infinitament més irreparables alguns carrers del districte cinquè que la perifèria barcelonina. La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.

He passat una gran part de la tarda d’avui i el capvespre rodant pels carrers del Clot i del Poble Nou. Rodant sense cap objecte, a l’atzar. Ara, a l’estiu, la misèria, en cos de mànegues, sembla més afectuosa, més enraonada.

Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de les cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant. És una casa prematura, una anticipació, una excrescència que no ha passat pel procés de creixença normal. Sembla que l’expansió en sentit horitzontal d’un suburbi hauria d’anar acompanyada de la creixença vertical: de la casa baixa, a la de dos pisos, a la de quatre pisos, etc. Però no és pas això el que ocorre. El poblament es produeix per individualitats i a base de passar sobtadament de la caseta de planta baixa a la casa de set pisos. Pel meu gust aquestes cases de parets nues, eixutes i descarnades són l’element més trist dels suburbis, i això és degut potser a la seva petulància i al fet que són una anticipació de l’escassa gràcia que el barri tindrà el dia de demà quan estigui enganxat a la ciutat.

Externament, aquestes cases sempre semblen noves. Els rajols de les seves costelles tenen un color sanguinolent. La seva construcció ha estat portada a cap amb els criteris d’ara. Però després us hi acosteu, observeu els detalls i noteu que aquestes cases solen ésser les més abandonades i deixades del barri. Semblen tocades d’envelliment prematur. Veieu els vidres entelats i greixosos, o trencats, amb un paper de diari enganxat amb farinetes. Veieu els drapets que pengen als balcons, l’escala bruta, les parets suades, la misèria que s’enfila pisos amunt –exhibició lamentable. Sobre els crepuscles lívids de l’hivern aquestes cases semblen senyalades amb un estigma de subversió. A l’estiu projecten, a través de portes i balcons, l’exsudació de la matèria humana. Només tenen un element alegre: a les hores de sol, quan fa vent, la roba que voleia als terrats.

Barcelona està voltada d’un perfil endolcit de muntanyoles i pujols pobres d’arbres. Sobre el perfil dels pujols es veuen esporàdicament les siluetes d’uns pins, esprimatxats i esquifits, que de vegades, a contrallum, semblen formes en deliri –com una tropa de cavalls esperitats que passa volant sobre la terra magra. Aquesta pobresa arbòria dels voltants de Barcelona no és pas de les coses més agradables que té la ciutat. En la meva imaginació no puc deslligar les siluetes d’aquells pins despentinats i tètrics de les altes, tristes, isolades cases suburbials.