Ja fa dies que la penya, quan el sol declina, s’instal·la al jardí, sota les palmeres. Cada any, sembla, passa el mateix.

Aquest desplaçament a l’aire lliure –un aire lliure, voltat, però, d’altes parets– té, donada la mentalitat que impera a la tertúlia, els seus inconvenients. En el jardí, la discreció és obligada, no es pot tenir, en parlar, tanta vehemència, sempre es pot produir una proximitat estranya, una promiscuïtat indesitjable. Així, la penya, quan arriba aquest temps, perd una mica, es projecta sobre d’ella un punt de tedi. A més, la gent en aquest país, a l’estiu, sembla diferent. Quan no va vestida, perd.

Francesc Labarta és un dels homes a qui agrada més d’enraonar i de discutir de tots els que jo conec. Té una impressionant vitalitat. És un contertulià de primeres hores de la tarda. En arribar, pren el cafè amb una esgarrapada, com si tingués pressa, i amb la darrera gota del cafè fa una copa d’estudiant molt copiosa, que després irà prenent a glopets, per desalterar la seva vehemència. Una vegada pres el que ell en diu el «calent» –Labarta té, cosa bona, el lèxic de l’artesania barcelonina– es posa a discutir. Enraona torçant la boca, amb la veu una mica esquerdada, i amb la seva cara, que més que la cara d’un home sembla la fotografia, vella de dos o tres anys enrera, de la cara d’un home –una fotografia on hi ha la cara, però que ja comença de no ser-hi. El seu tema són les qüestions d’art, sobre el qual pot parlar d’una manera pràcticament indefinida. Es comprèn perfectament la fascinació que produeix entre els artistes joves del grup dels Evolucionistes –encara que haig de confessar que sovint se’m fa inintel·ligible, sens dubte més a causa de la meva ignorància que a la seva falta de mètode. Sovint Borralleras, Pujols, el pintor Carles, li serveixen de «paret», li fan més o menys la contra. Llavors està realment content. Si es troba amb una tertúlia de tipus morós, inapetent, no abandona pas, però, la seva inexhaurible vehemència: es dedica al monòleg una mica monòton, però sempre fluent. Ara a l’estiu, amb el canvi de panorama, Labarta parla menys. Això l’entristeix –i la penya queda perplexa: no sap ben bé si li han tret un pes de sobre o si es troba a faltar alguna cosa que li haguessin extirpat amb el bisturí.

L’acabament de la temporada musical desplaça Borralleras i Albinyana en els llimbs de l’avorriment. Albinyana és un dels homes més flacs de la penya, més pàl·lids, més ossats, d’un aspecte més depauperat i ascètic. Si el ventre de les persones tendeix generalment a manifestar-se cap enfora, a través d’una corba més o menys pronunciada, el d’Albinyana s’incurva cap endins i això dóna al seu cos un aire una mica corbat, com si tendís a doblegar-se sobre ell mateix.

En aquesta tertúlia, hi ha representants magnífics de totes les tendències. Hi ha homes grassos i suculents com el doctor Dalí, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, i homes que són un esquerdís: Josep M. Albinyana, Carles Soldevila, Lau Duran Reynals. En el darrer número de la «N.R.F.» André Gide (sens dubte en un moment de mal humor) ha escrit: «Fa l’efecte que els homes grassos tendeixen a la putrefacció i els homes secs a l’ossificació. No es pot sortir d’ací».

Albinyana té un nas considerable, uns braços i unes mans llarguíssims, un pàmpol d’orella de molta superfície. És un xicot molt ric i molt cultivat. És un home –com alguns n’hi ha en el país– que no s’ha pogut adaptar a la indústria familiar i s’ha convertit en un contertulià sistemàtic i integral. Té molts llibres –tota la literatura francesa moderna; és un musicòman decidit; ha començat una col·lecció de pintures –Sunyer li ha fet un retrat; Josep Carner li ha dedicat uns sonets. Per anar bé, d’Albinyanes, en el país, n’hi hauria d’haver tres o quatre-cents. Forma part del grup més reaccionari de la penya –és a dir, que es troba molt acostat a Enric Jardí. El seu diari de capçalera és «L’Action Française». Davant de la tràgica situació del país –dominat per les bandes de pistolers– la seva reacció és violentíssima. Li he sentit dir:

–Per fortuna, el descobriment de Maurras permet que els conservadors del país puguem anar amb el cap alt pels carrers…

Si no fos, però, per la frenètica actualitat i repercussió que aquests esdeveniments tenen, no crec pas que Albinyana sentís cap curiositat per la política. El seu estat natural a la tertúlia és una passivitat acusadíssima. Allargat còmodament sobre una poltrona amb un enorme Hoyo de Monterrey a la boca, el nas una mica penjant, sempre una mica fredolic, passa l’estona amb els ulls en la llunyania, taral·lejant de vegades unes frases de Debussy –«Pelléas et Mélisande» és la seva música preferida– escoltant vagament el que al seu voltant es diu. Ara bé: una qualsevol al·lusió a la música –encara que no sigui més que l’emissió d’un simple tòpic– té la virtut d’animar-lo ràpidament. Tots els sentits se li bolquen a la superfície. Si la conversa s’anima, l’envaeix una nerviositat incontenible. Com és visible en molts aficionats a la música, té una tendència a tornar-se violent. No pot concebre que a algú li agradi alguna cosa que ell no accepta. En la discussió agafa de seguida un to displicent, de menyspreu. Apareixen, en el seu cos, tota mena de petits tics –nervis que poden actuar pel seu compte, deslliurats de la pressió en què han estat mantinguts tan reiteradament. Aviat el control de les paraules se li escapa. La seva imaginació camina a una velocitat molt més forta que l’emissió dels mots. I tot acaba en un punt d’incoherència: paraules soltes, deslligades, eixides en forma d’exabrupte, acompanyades d’una gesticulació violenta en la qual prenen part gairebé totes les parts del cos: les mans, els braços, el cap, els ulls, les espatlles i les cames i tot. Fa l’efecte d’una lluita amb una força invisible. L’espectacle és impressionant pel que sempre té de sorpresa. Tot i que la seva vida interior no és potser coneguda de ningú, hom no pot deixar de veure Albinyana a través del seu aspecte extern: un home recelós, tímid, pusil·lànime, ple de prejudicis intel·lectualistes, potser vitalment amargat, potser sentimentalment ressentit. Un home aclaparat pel tedium vitae que ha trobat en la música l’evasió del dolor d’aquest món. Per això totes les qüestions de la realitat són per ell negligibles; mentre que les referents a l’esperit de la música són decisives.

Camps ho resumeix així…

–Li trepitjareu un ull de poll i us dedicarà el més amable dels seus somriures; li discutireu Debussy i podreu donar gràcies a Déu si no quedeu destruït…

Borralleras també viu dins de l’esperit de la música –ara densificat per la lectura de Marcel Proust, lectura essencialment musical, per l’esforç que comporta de convertir el passat –el record– en realitat, en present. També a Borralleras sembla pesar-li la vida. Però la seva sensibilitat no sembla pas tan susceptible. Externament almenys sembla tendir més a l’equilibri. Però no faria pas gaires afirmacions, ni formularia gaires profecies…

Ara, havent quedat Barcelona sense música, aquests homes divaguen com ànimes en pena. Han fet una darrera temptativa: han anat a sentir no sé quines òperes italianes en un teatre de Gràcia (no recordo quin) que cada any, per aquest temps, organitza una temporadeta. Però veig que en tornen massa enriolats i massa sensibles al pintoresc. Quan no tornen del concert com si els haguessin donat una enorme pallissa, és que la música era dolenta. Borralleras parla de marxar a fora, a Prats de Lluçanès.

–No tinc més remei! –diu–. Haig de marxar a estiuejar. Ací no hi ha res a fer…