El poeta Vicenç Solé de Sojo, parent del cèlebre canonista Anguera de Sojo, familiar d’una beata que evolucionà cap a la santedat, fa de passant al despatx, especialitzat en Dret Marítim, del senyor Anastasio. És un element important de la penya. Havent dinat és dels primers d’arribar-hi. La fidelitat que té a Borralleras és admirable. Admira molt Camps. No és pas un contertulià de tipus apassionat. Més aviat és un home tolerant i liberal. La seva correcció és clàssica. La topada de l’altre dia amb Aguilar és més un indici de la situació general de Barcelona que del seu caràcter.

Externament, sembla un tifa –però és un tifa que només ho sembla, involuntari. No hi ha a Barcelona una persona més discreta i agradable. Té un cap i una cara en forma d’oval minúscul; un pit i un ventre (dues coses que presenta sense solució de continuïtat) en forma d’oval majúscul; té les cames curtes i pesades. Vist en conjunt, sembla un carbassó amb cames, i, com que camina una mica tibat com tots els miops, fa l’efecte d’un rave. Vesteix admirablement a l’anglesa i va perfectament pentinat i engomat.

La seva pruïja vestimentària tindria molta més eficàcia si no estigués tan inflat. Li he vist portar –essent més pobre que ara– admirables armilles de fantasia de color de cafè amb llet a la primavera i de drap sumptuós i fosc, amb petits pics vermells a la tardor –així com faixes de seda negra amb una cadeneta i una moneda d’or. A l’hivern, sobre el coll de vellut blau de l’abric blau, hi porta els fulards de color de sang de bou de Bond Street de la més garantida autenticitat. I quins admirables barrets forts! M’asseguren que Xammar (expert considerable) els enveja. Fuma la pipa (Dunhill), i el fum que produeix és agradable. Excel·lent tabac anglès. Pompeu Fabra i Solé de Sojo són les persones que jo conec més absolutament i definitivament alliberades de la pintoresca misèria del tabac nacional. Amb la pipa a la boca, el llavi se li mulla i se li torna una mica xafallós.

Pujols digué una vegada una frase que ha quedat:

–El pobre Solé és un gentleman, però la cara no l’acompanya…

Quan hom s’hi fixa, Solé sembla format d’elements extravagants. El cap i la cara li formen un conjunt que no s’acaba de lligar amb el seu cos. És una cosa sorprenent: és com si el cap –o el cos– no fos el d’ell, com si portés el d’un altre, com si fossin dues coses deslligades. A l’últim, és clar, hom s’hi acostuma, però durant una llarga temporada sentiu com a cosa factible la possibilitat que Solé comparegui a la penya amb un altre cap –un cap que potser té guardat en un armari.

La cara forma un oval solemne: gran papada, galtes considerables. És una cara caracteritzada per falta de proporció de les faccions que en formen part. No hi ha proporció entre la seva part alta i la papada. El nas, els ulls, el front, ocupen un espai massa reduït en relació amb la part inferior de l’oval: és com si la part alta patís una mica d’haver d’aguantar les enormes i plenàries galtasses. El seu coll és curt i una mica congestionat.