Canadell. Tot i que jo tinc un esperit parroquial, que els adjectius genèrics no em donen cap gust, que els símbols i les abstraccions m’engavanyen, que la vida de poble m’agrada, que la majoria d’amics meus d’ací tenen un gran interès i no m’han avorrit mai (no sé pas si es podria afirmar el contrari), que alguns d’ells m’han ensenyat i fet veure moltes coses, que potser no trobaré enlloc més –probablement a causa d’alguna mateixa afinitat misteriosa i obscura produïda per l’arrelament en aquest tros de terra–, en el fons m’agrada d’haver emprès un camí que m’allunyarà de Palafrugell i d’aquest rodal. No és pas que jo cregui que la vida de poble ofega i destrueix fatalment la mica de personalitat, petita o grossa, que hom té o podria tenir. En els pobles és possible de formar-se i de donar un cert rendiment (de vegades molt rendiment) malgrat el que puguin dir els escoliastes de les societats centralitzades. Ja comprenc que és difícil, perquè l’ambient és massa reduït, conegut i precari –cosa que demana un escreix de personalitat. L’escreix de proximitat segrega, per altra part, molt de tedi, i el tedi acaba per esmicolar la voluntat. Això no vol pas dir, però, que no se’n pugui tenir. I bé: tot i que viure en un poble és difícil, encara hi ha, per mi, una cosa més difícil, que és marxar-ne. I és precisament per aquesta raó que he emprès aquest camí. He emprès aquest camí, no pas pensant en els resultats que en podré obtenir, que seran, gairebé segur, mediocríssims, potser nuls, potser negatius –llevat de produir-se alguna cosa impensada. He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d’emprendre’l –exactament parlant.
Arxiu per a agost 2009
22 d'agost de 1919
dissabte 22 agost 200920 d’agost de 1919
dijous 20 agost 2009
.
Canadell. Sebastià Puig, àlias Hermós, que encara roda per Calella amb els seus estris de pescar, m’explica al Cafè de les Voltes, davant del seu aperitiu predilecte, un vermut amb olives, el que li passà fa pocs mesos amb el «Franca Fassio».
–Quan s’acabà la guerra –em diu– el servei de vapors entre Gènova i Barcelona fou tornat a posar en marxa i el «Franca Fassio» fou destinat a fer la línia setmanal. El coneixia molt bé per haver-lo vist passar tantes vegades de la barraca d’Aigua-xellida estant. També l’havia vist amarrat al port de Barcelona, quan hi anàvem amb Enric Vergés i posàvem a l’Hotel Lloret de la Rambla. Era un vaporet més aviat curt, vell com l’anar a peu, molt ben pintat de blanc, que només d’acostar-vos-hi sentíeu una olor de vòmits resclosits que feia girar la cara. Hi devia haver vomitat molta gent perquè era molt carregat. Un dia de l’hivern passat, devia ser a mitjan març, vaig sortir d’Aigua-xellida amb el bot per agafar un ranxo de peix i calar la moixonera pels reclaus de la costa d’Aiguablava. Pel març hi ha molt bons moixons –que a Cadaqués en diuen joells–; tenen un puntet d’amargant i quan els déntols els persegueixen entren per les calanques i reclaus gairebé amolats, com el peix blau. Era molt per hora i encara fosquejava. La mar no se sentia: calma seca total. Hi havia, però, una boira molt espessa, una boira blanca que regalimava. Com que no feia cap vent, semblava que s’havia aturat. La boira no m’agrada gaire, sobretot en mar, perquè sempre tinc por de perdre-m’hi com un babau. El meu projecte era d’anar a provar la moixonera a Es Tramadiu, que per als moixons no té rival. Em vaig proveir d’abrigalls, perquè el temps era molt pixaner, i vogant a la cia, arran de costa, tocant els rocs, vaig anar passant. Quan vaig arribar al coster de la Cova del Bisbe, que és alterós i hi ha aquella taca groguenca que la gent diu que sembla la cara d’un bisbe, em semblà veure a mig aire una forma molt estranya, que es confonia amb la boira, molt grossa, blanquinosa, fenomenal. Quan vaig descobrir l’aparició em trobava a un llibant de distància: m’hi vaig anar acostant vogant a poc a poc, completament astorat, però al mateix temps fascinat. Si hagués tingut el seny necessari, davant d’una cosa tan estranya, hauria girat en rodó i me n’hauria tornat a casa. Però el cas és que la baluerna que veia enmig de la boira m’atreia i em feia rodar el cap. M’hi vaig anar acostant. Les persones que, com jo, vivim sols com una òliba, som com els ocells enartats per la serp: no sabem el que ens passa. El mar no es movia. La boira era espessa. El silenci era total. El silenci del coster a l’hivern, quan no hi ha ni una ànima: la solitud d’aquells paratges. Em semblà, però, sentir el soroll sord d’una màquina. Feia un efecte estranyíssim, una cosa que no havia sentit mai, que m’arribava a les orelles, a través de la boira, com un soroll que la mateixa boira produïa, un soroll que em sortia del cos més que de l’espectacle que tenia davant. L’aproximació em posà davant d’uns detalls: vaig veure una xemeneia de vapor, una obra morta, uns ulls de bou, un pal i uns cordatges. Tot pintat de blanc. Era un vapor que havia anat a topar al roquisser alterós de la Cova del Bisbe i havia quedat embarrancat. Hi havia topat de proa, sense fer compliments, absolutament de cara. La boira, és clar, l’havia desviat. Això que t’acabo de dir és una suposició meva: és molt estrany. La proximitat m’emplenà de seguida les orelles del soroll de la màquina del vaixell, que tractava de fer marxa enrera per desprendre’s del roquisser on s’havia enganxat. La màquina feia tremolar el vaixell, però no aconseguia desprendre’l de l’embarrancada. Era com si sacsegessin l’obra morta i semblava com si li obrissin les entranyes. A dins del vapor no es veia ningú. Devia portar molt poc passatge. 
La tripulació era al seu lloc i devia tenir una feinada. Vaig donar una ullada fins on la boira permeté de veure les coses clares i em semblà, per la forma del vaixell que tenia al davant, que era el «Franca Fassio». Jo era a la proa mateix del vapor, amb el bot arran mateix de l’obra morta. Tot d’un plegat, vaig veure sobre el pont de l’embarcació un home espitregat, molt blanc de cara, d’aspecte esperitat, amb una gorra d’oficial. M’hi vaig anar acostant, vaig fer un senyal amb el braç, ell em veié, s’abocà des del pont sobre l’orla i jo vaig cridar fent botzina amb les mans:
»–No li convé pas res?
»No riguis… Per favor, no riguis, perquè si ho fas no diré ni una paraula. En sentir la meva veu, l’oficial –potser era el comandant– alçà els braços, i la cara se li va descompondre com si estigués molt emprenyat. La boira li feia regalimar la cara. No crec pas que comprengués el que jo li vaig dir. El cas és que aquell home semblava un desaforat: tot el cos se li movia, era com si hagués vingut boig. Haver anat a topar en aquells rocs i tan de cara no es veu pas gaire sovint. I encara sort que portava poca marxa; si no, hauria quedat esbardellat, trossejat. Jo me’l mirava més mort que viu i tot d’un plegat vaig veure que es posava a cridar. No vaig pas comprendre el que deia, perquè, amb els italians d’Alger, no m’hi vaig entendre mai.
–Mascalzone! –cridava– Figlio d’un cane… Va a farti ammazzare… El mateix que els havia sentit dir a les suredes d’aquelles muntanyes de La Calle, a Algèria. Aquell home, és clar, m’insultava, però era com si em digués llúcia. No entenia ni una paraula. No crec pas que n’hi hagués per tant. ¿Et sembla que n’hi havia per tant? Li havia dit el que bonament feia al cas, el que em semblà que li havia de dir davant de la desgràcia. Aquell home estava embogit. El vaixell havia embarrancat, cosa que, si no es fa exprés, vol dir que comença una mala temporada. Després la màquina, tot i que esbufegava, no l’acabava de treure dels rocs. Però potser el que l’havia posat més frenètic era la meva presència en aquelles aigües, el fet que jo hagués estat testimoni del que havia passat. El que t’acabo de dir fou la darrera cosa en què vaig pensar. Una vegada ho vaig veure clar, no vaig pas tenir mandra. Vaig agafar els rems del bot i vogant fort vaig tornar a Aigua-xellida i em vaig tancar a la barraca. No m’han agradat mai ni les històries ni les complicacions. Què hauries fet tu? Quan no t’hi volen, val més fotre el camp… que deia el vell Roig, que havia fet moneda falsa, quan el deixaren anar del castell de la Bisbal.
Hermós fa una pausa, rosega una oliva, beu un glop de vermut i diu amb unes faccions més endolcides:
–Quan acabaràs de riure, bercengàs? El que vaig dir a l’oficial t’ha fet gràcia… ¿Però què li podia dir de més enraonat? Què li hauries dit tu? És clar que vosaltres parleu d’una manera més refilada. De vegades, em prens per altre. Jo sóc fill de Can Cuca de Vila-seca, de petit vaig passar molta gana, no he anat mai a estudi, no sé llegir ni escriure, he hagut d’aprendre tots els oficis; si donya Rosa Barris i la Marieta Batlle no m’haguessin recollit, hauria passat molta estona de catarro. A vosaltres, totes us ponen, i jo he hagut de badallar. En el meu temps, hi havia molta gent que es trobava com jo, i així podies passar per ull i quedar dissimulat. Vosaltres sou diferents i sabeu el que heu de fer a cada pas. Tots teniu molta anomenada…
–Vinga, vinga, Hermós… Mai no hauria cregut que toquéssiu tan bé la guitarra…
–L’única cosa que et diré és que quan es mor algú conegut meu, vaig a la casa a donar el pes. Els dic: no us convé pas res? Costa tan poc de quedar bé. Moltes vegades els de la casa han dit: «L’Hermós és un bon home, té sentiments, és un bon xicotàs…»
–Així, vós us considereu un bon home?
–Què vols que et digui…? La gent ho diu. Ja n’hi ha prou, més aviat.
–I la calada d’Es Tremadiu, en què quedà? Els moixons encara deuen córrer…
–Sí, és clar. Hauria passat un mal dia si a la barraca no hagués trobat un tall de bacallà sec. Vaig fer arròs de bacallà desfilat, arròs magre. Vet aquí com solen acabar aquestes embarrancades.
En travessar Calella per anar a dinar, m’arriba de les cases el perfum de sofregits familiars. El perfum, barrejat amb el garbí petit que s’acaba d’entaular, és molt agradable.
19 d'agost de 1919 [2]
dimecres 19 agost 2009Canadell. De vegades llegeixo en els diaris la convocatòria d’alguns jocs florals, o la descripció (sempre la mateixa, amb idèntics adjectius) d’alguna d’aquestes festes. El nom de Josep Carner és molt habitual en les recensions d’aquestes disbauxes poètiques i deu haver guanyat molts premis en metàl·lic o en objectes d’art. Els noms de les persones que formen part dels jurats qualificadors són també gairebé sempre els mateixos, la qual cosa potser vol dir que disposem d’uns jutges lírics reconeguts i itinerants. Per altra part, hi deu haver en molts pobles un grupet de persones disposades a fer aquesta classe de jocs sempre que l’ocasió s’escau. Per a aquests enjogassaments, hi deu haver, en el país, una certa pasta difusa però real i certa.
No sé pas quina és la causa de la meva total indiferència per aquestes festes –per no dir de la incomoditat que em produeixen fins i tot quan les llegeixo als diaris. Potser és una conseqüència de la meva timidesa. Quan em trobo davant de més de quatre persones, em trobo com esmaperdut i no sé com tirar al dret –que és el que sol fer la majoria de la gent. En tot cas, si la meva indiferència per aquestes coses no tingués aquest origen, no crec que ocupar-se’n un moment no valgui la pena.
És possible que els jocs hagin tingut una certa utilitat en la història del moviment literari. Però potser també és veritat que han contribuït a crear una cursileria literària indígena típica i inconfusible, tant pel que fa referència a la pàtria com a la fe com a l’amor. I sobretot pel que fa referència a la sociabilitat difusa, a la conversa i a la utilització dels mitjans expressius, aquesta cursileria literària –que té una relació evident amb la veu i la manera dels actors del teatre català– és espantosa, fa anys i panys que dura, és inseparable de la petita burgesia barcelonina i té un aspecte d’exhibicionisme artístic que fa posar pell de gallina. Suposant que a Palafrugell hi hagi algun esperit –hi deu haver el corrent en els pobles del país–, la seva més acusada característica és un cert horror a la cursileria –una anticursileria, de vegades de gra molt gruixut, d’escassa tendència al convencionalisme i que no està pas exclòs que en certs casos d’enervament arribi a la grolleria. Personalment, ho prefereixo.
Mentre no hi hagi més que una literatura de diumenge a la tarda, escanyolida i precària, una literatura feta a estones perdudes –les estones que deixen lliure les altres feines–, el perill d’aquestes romàntiques deliqüescències serà permanent. Com menys vocació hi hagi per l’esperit, més emfàtic i hiperbòlic serà. Una de les coses millors del senyor d’Ors (o sigui del senyor Prat) ha estat crear un professionalisme modest però autèntic.
.
Apareixen a taula els primers raïms moscats. Aquest any ha fet molta calor i això deu explicar la seva aparició prematura. «Són forasters…», sento que diu la minyona. Podrien ser de les vinyes de la frontera. Són excel·lents. Pel meu gust, els raïms moscats són la millor fruita existent i no tenen rival possible. No han pas de ser massa madurs, excessivament dolços. La pell del raïm s’ha de rompre a la dent. Han de ser tibants i plens. La sensació de la cosa fruitada, la dóna el raïm més que qualsevol altra fruita del país.