Escapada d’un dia a Palafrugell amb motiu de l’aprovació de les últimes assignatures de la carrera. Satisfacció ostensible de la família, però sense la inflor i el sentimentalisme habituals i excessius davant d’aquestes notícies.

Després d’haver parlat de tot això i trobar-me un moment sol, sento que, a Palafrugell, no hi tinc res a fer. Una certa sorpresa.

Tarda magnífica, molt clara, tot posat dintre del seu dibuix més estricte: típica de la tardor en aquest país. Vaig a passeig cap a Ros i la muntanya de Sant Sebastià. El panorama del meu país. Quan la tarda comença a declinar i es produeix la llum vagament tocada de color de rovell d’ou, les coses semblen encara més dibuixades i precises. De retorn, m’aturo al pont d’En Casaca –un moment. La posta de sol. Del caliuer que sembla fer la posta, en surt com un fum entre daurat, verdós i vermell que va encerclant lentament les coses, les fa veure a contraclaror i les imprecisa. L’aglomeració sense forma de Palafrugell agafa una dolcesa i una suavitat incomparables –com si es veiés a sobre d’un d’aquells darrers termes que pintaven, segons les reproduccions, els pintors antics.

A l’hora de sopar –ous de reig deliciosos: pel meu gust, el millor bolet– la meva mare em diu:

–La gent? No en facis gaire cas… Per les mateixes raons que s’acosta se’n va… Tot és molt insegur i agafat pels cabells…

Tornat a Barcelona amb el primer tren: el de les cinc del matí. Havent passat la més gran part de la nit al llit sense dormir, la fatiga potser s’ha accentuat.