Cap al tard, en el moment d’encendre’s els llums, cau un xarbot d’aigua sobre Barcelona, acompanyat d’una revoltura de vent –tot plegat típicament tardoral. Demà els diaris parlaran d’una mànega d’aigua, amb la hipèrbole habitual. Ho he vist des de la finestra de la pensió que dóna sobre la Rambla de Catalunya.

En el moment que la força del vent semblava més desfermada i tenia una direcció més caòtica i impensada, començà a ploure a bots i barrals. Una ratxa de vent portà fins als vidres de la finestra un garbot d’aigua que féu una fressa de cinglantada. Les gotes botien als vidres amb una fúria estranya. De sobte, una porta de la casa es tancà amb un cop sec. El vent frisava en les fulles dels arbres i cruixia a les fustes del balcó. Els tramvies baixaven regalimant aigua. Una noia jove, ensenyant unes magnífiques i llargues pantorrilles, travessà la Rambla vestida amb robes clares –un paraigua irrisori a la mà. Les gotes feien grosses bombolles a terra. Passà un carro amb un cavall que treia fum. L’amo el portava per la brida, sota un gran paraigua, que els arcs voltaics irisaven, de les vores. El vent no pogué aclarir una grossa teranyina, de color de pols, que semblava suspesa en el cel. Però a la fi la revoltura de vent s’ho emportà tot i aparegué un cel de tardor amb unes estrelles precises, netes, de llum claríssima. Les nits blanques, esborrades, lànguides, d’estiu s’han acabat. Finalment el vent ha caigut i ha començat una nit aturada, estàtica, una mica freda.

Tot plegat deu haver durat mitja hora.