Diumenge. A les reunions d’amics de Palafrugell o simplement de coneguts o d’enemics –a les reunions d’amics sempre hi ha persones que no es poden veure– hi ha una llibertat de judici i de paraula pràcticament total. A la penya de l’Ateneu passa el mateix. És gairebé segur que totes o gairebé totes les tertúlies de Barcelona tenen aquesta característica.

M’he preguntat moltes vegades si aquesta llibertat pot durar, si no és excessiva. De llibertat, no n’hi ha mai prou! –diu o escriu certa gent. És una opinió falsa. Que tothom pensi com vulgui individualment. Socialment parlant, la llibertat ha de tenir un límit. Dubto que aquesta llibertat d’avui pugui durar. El parlar no té aturador. Hom parla avui de la qüestió que sigui amb una absoluta procacitat –a si l’encerto l’endevino. No queda res per verd. Tot queda supeditat a la gràcia momentània. Aquesta segregació verbal és –no es pot negar– extremament divertida. El to general de les converses és d’una fabulosa amenitat. Pere Ynglada, que va i ve entre Barcelona, París i Londres, diu que les converses de Barcelona són úniques en aquest moment. Ni tan sols la qüestió social és capaç de produir una certa reflexió –un punt de gravetat indispensable. Fa l’efecte d’un país de tímids dominats per la freqüència de l’audàcia verbal més lliure.

–Aquesta situació –deia avui Enric Jardí a la penya– durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i tota aquesta xerrameca se n’iran aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d’una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d’un extrem a l’altre. Sempre ha estat igual.

A mi, em sembla que aquesta verborrea tan vasta no ha pas afectat per res la hipocresia general. La hipocresia es manté igual. La hipocresia és el roc a la faixa –la reserva que es guarda per a quan vagin mal dades.

Era diumenge –una tarda dolça, lleugerament ennuvolada, tèbia tarda de tardor. La tardor, a Barcelona, és una pura delícia. La reunió era nombrosa i el local ple de gent. Els diumenges apareixen a la penya contertulians que no vénen els altres dies: el vell Dalmau de les galeries de pintura, els metges que els dies de faner tenen feina, professors, artistes. En el local el fum és molt dens. Molts concurrents fumen cigars de l’Havana magnífics, esplendents. Els cigars de Josep M. Albinyana són impressionants, llargs, de fulla boníssima, la dimensió dels quals sembla augmentar en contrast amb el seu cos i la seva cara llarga, xuclada i ascètica. Hi ha fumadors (Albinyana) que semblen aspirar el cigar; altres (Sagarra) els bufen pomposament. Cada u¹  per allà on l’enfila. Les paraules d’Enric Jardí produeixen en el guirigall dominical una suspensió dels esperits. És una dutxa d’aigua freda –que cau, però, d’una manera indiferent. Jardí té un gran prestigi a la penya, és universalment respectat: és un contraopinant permanent de la lleugeresa i de la frivolitat de l’ambient. No és pas un primari esquemàtic, com tants n’hi ha en el país. La diversitat dels seus amics més cordials –Quim, Eugeni d’Ors, Camps Margarit, Josep M. Junoy– ho demostra plenament. El pessimisme sistemàtic de Jardí, però, produeix en la gent una espècie de calfred. Generalment els empipa. Si parlant d’aquestes coses ho fa curt, semblen escoltar-lo amb interès. Si la seva elucubració és més llarga, a penes poden dissimular la seva molèstia –petita o grossa. Si parla donant a la seva dialèctica un aspecte de raonament construït, la displicència és visible. Parlar d’aquestes coses un diumenge a la tarda, un diumenge a la tarda de tardor, d’aquesta tardor tan dolça, enmig d’aquest fum blau que té aquest adorable gust de menta… quina indiscreta inconveniència! Quina llauna inexplicable! És incomprensible!

Jardí aprofita la confusió que les seves paraules produeixen per a agafar el barret i sortir de la penya. És molt donat a anar a passeig. És afeccionat al futbol, però no pas a veure els partits. Li agrada en canvi, veure com surt la gent del camp –la gent que va a peu–, escoltar el que diu mentre es dispersa per la ciutat. Una vegada sentí un home que portava una criatura a coll-i-be i li deia amb accent valencià afectuosíssim:

–Tu ets un Zamora petitet…

1. A les edicions consultades llegim «Cada un», expressió que en Pla sol ser «cadascú» o «cada u», que adoptem. [↩]