He assistit, avui, a l’enterrament del vell Trill, el serraller, veí de casa de tota la vida. Era un home petit, agitat, la pell entre negre i ferruginosa, sempre untada d’oli, amb una certa tendència a l’energumenisme. Havia begut grans quantitats de vi i el seu fetge semblava soluble en l’alcohol. De seixanta–cinc anys, quan vingué la primavera i les clavellines floriren, donava, d’amagat de la seva dona, fent un saltironet nerviós, clavells a les noies. Estava tocat de la follia de la vida: li interessava l’atordiment pur: la taverna, el ball violent, carnestoltes, disfressar-se, dir mal de la gent, parlar dels carlins, estar sempre a matar amb un veí o altre. Amb els altres, hi estava bé, no pas –sospito– per gust, sinó per la necessitat que algú l’escoltés. De vegades feia bromes pesades. Era grotesc.
Amb la mort de Trill, el carnaval de Palafrugell ha perdut un gran element.
Ha presidit el dol el seu fill gran, Telm, molt xafat, amb el barret al clatell. Hi ha hagut molta gent.
Tornant del cementiri pensava en el canvi considerable que es produeix en la gent del país, segons portin o no portin barret. Semblen diferents.
En el manuscrit original, que s’ha publicat amb el títol de “El primer quadern gris”, aquesta entrada d’avui és la segona que hi consta, essent la primera la del dia 13 d’octubre. Diu així:
Palafrugell, 15 octubre 1918. Hem enterrat a l’avi Trill. Erem veins. Serraller, petit, gran persona, magre i oliós, energumenic. Perentoriament, l’avi Trill ha demostrat que el fetje d’un home pot arrivar a ésser soluble a l’alcohol. Quan venia la primavera i les clavellines florien, a 67 anys, d’amagat de la seva dona, donava clavells a les noies.
L’interessava només l’aturdiment pur: la taberna, el ball violent, Carnestoltes, disfresar-se, dir mal de la gent, parlar dels carlins, estar sempre a matar amb alguns veins. Devegades, feia bromes pesades. Era grotesc.
L’enterrament l’ha presidit el seu fill gran, Telm, molt xafat, amb el barret al clatell.
Aquets dies he anat a diversos enterraments i sento que la mort m’emociona cada vegada menys. Convindria que per ara no (hagués d’anar a cap més enterrament) es morís ningú mes.
Sí, a partir d’avui, jo també seguiré el dietari comparant-lo amb l’edició facsímil a cura de Xavier Pla. Crec que pot ser molt interessant.
Moltes gràcies Antoni, per compartir aquest text. Aquesta si que és una informació vàlida!
“Quan fa fred, val més una gorra que un barret” (refrany català, llegit a una rajola penjada a una pared de la casa materna)