L’altre dia, a Calonge, em pujà una glopada de sang a la pell en recordar les noies d’aquell any. Era per la festa major. Férem el viatge de Palafrugell a Calonge (tretze o catorze quilòmetres) a peu, amb Ganiguer. A primera hora de la nit trobàrem un grup de noies esplèndides –la senyoreta Ponjoan especialment. Meravellosa criatura, amb un reflex de carmí de petxina sobre la polpa de la carn tensa! Em vingué una mena de frenesí. Per fortuna, vaig trobar la tia Marieta, seca, esdentegada i humil, eixugant copes a la cuina d’un cafè. Això m’aigualí una mica els sentits. Tornàrem a la matinada, a peu, amb una cara ascètica. A estones, vaig haver de transportar Ganiguer, a qui l’alcohol permetia a penes de mantenir-se dret.
.
Coromina és un tímid. El mira una noia… i ja està! És clar: de deu vegades, nou i mitja s’ho pensa. Però potser encara no ho és tant com jo. No he vist mai que ningú em mirés. L’avantatge de tenir una cara que no acompanya gaire és que us evita molts ridículs i us estalvia moltes molèsties.
.
Llegeixo el «Concepte general» de Francesc Pujols. És molt brillant i moltes coses són per a mi novíssimes. Em projecta 
en un mar de confusions. Hi trobo coses que desconeixia. «Els meridionals –diu Pujols– són llegendaris; els nòrdics, hipotètics.» Moltes afirmacions són per a mi massa insòlites i el llibre em produeix massa fascinació per a poder-ne dir res concret.
El que de tot plegat em fa menys impressió potser –sense que això vulgui dir que sovint no tingui molta gràcia– és l’estil, la frase llarga, interminable, sinuosa, carregada d’incisos. He sentit dir que Pujols ha tret aquesta manera d’expressar-se de la música de Wagner. Més aviat em sembla que els precedents s’han de trobar en l’estil de l’anomenada oratòria sagrada. «La Tradició Catalana», del Bisbe Torras i Bages, està escrita en el mateix estil –encara que amb menys d’afectació. A Pujols, li agraden les coses anacròniques, una mica tronades, pansides. Propòsit: conèixer i tractar Pujols sigui com sigui.
Dec cinc duros a T. G. Són massa diners.
Josep Pla va fer aportacions destacades en l’assaig i la crítica literària, com ho prova el volum gruixut de 920 pàgines “Diccionari Pla de literatura”, edició de Valentí Puig, (Destino, 2000).
M’hi ha fet pensar aquesta anotació d’avui sobre Francesc Pujols.
Si, Antoni, totalment d’acord. D’acord a reconèixer que Pla és entre moltes altres coses un lector comunicatiu i un lector incansable i apassionat si el que llegeix li agrada.. Els autors de què parla, el comentari de les seves lectures, per mi són una guia bastant bastant segura. En tot cas, ja li sabem els gustos. Per això em sembla que vaig dir dies enrere que Pla és un guia (o una guia) de lectura que haurien de tenir sempre a la vista els editors –parlàvem, crec recordar, de la vergonya de no tenir traduïdes segons quines obres.
De la mateixa manera, ara agafant-me a una cosa de ha dit fa pocs dies l’Helena Bonals, que parlava de Cézanne i els egipcis, Pla és igualment un crític d’art, un crític important. No dic que en tot s’hi hagi de combregar, però que és un crític ni caldria demostrar-ho: només cal pensar en els seus Manolo, Rusiñol, Mir, Nonell, Gaudí, etc. Quan parla de Picasso –com també quan parla de Vicent Andrés Estellés– la cosa es complica:, i potser les seves fòbies responen a rampellades personals, compartibles o no. Qüestió una mica espinosa, difícil.
Pujols. És el tema del dia, i me n’oblidava, perquè has començat per Pujols, Antoni. Ja teníem l’enllaç a aquest apunt sobre Pujols. Crec que demostra prou que entre tots dos hi ha una relació intensa, íntima, si bé no ben coincident, i el fet que li escrivís “El sistema de Francesc Pujols” ja parla d’una certa adhesió.
Pujols. És el tema del dia, i me n’oblidava, perquè has començat per Pujols, Antoni. Ja teníem enllaç a aquest apunt sobre Pujols . Crec que demostra prou que entre tots dos hi ha una relació intensa, íntima, si bé no ben coincident, i el fet que li escrivís “El sistema de Francesc Pujols” ja parla d’una certa adhesió.
Moltes gràcies, Ramon, per tot el que dius, que comparteixo.
Ah! i com sempre, hem de felicitar-vos, als editors del bloQG, per tots els enllaços que ens hi poseu, que són una ampliació i un bon farciment del text de Pla. Endavant!
La seqüència del frenesí per la senyoreta Ponjoan i el conseqüent gerro d’aigua freda que li ofereix la tia Marieta em sembla sublim.
En un altre ordre de coses, vaig coneixer – a fons – Francesc Pujols: era un gran amic de mon pare i, a més, veí nostre, a Martorell. Ara, crec, se l’està “redescubrint”, cosa que m’alegra. Pujols era un gran tipus, que repetia, sempre, Pla. Veure’ls xerrar a tots dos era un espectacle inenarrable. Pujols – que va néixer a la Plaça Reial, a Barcelona, vivia a la Torre de les Hores de la ja esmentada vila de Martorell i donava, als visitants, sempre, un vi blanc de la terra, sec i perfumat.