Sobre el fons verd de la seva botiga de llibres, Lavinya em parla de l’esdevenidor de l’anarquisme amb la seva aflautada veu d’hermafrodita. Porta un guardapols de color de crema –una d’aquestes bates que segons qui les porta fan por, perquè fa l’efecte que, a sota, no hi porten res més.
A ell, personalment, no li interessa cap mena de llibre –llevat dels de la secta. Ho tenen tot resolt. L’endemà del triomf, tot està previst. No pot fallar res. Farem això, allò, el de més enllà… La vanitat, l’enveja, l’orgull diabòlic d’aquests primaris, ¿quina arrel té? Que té una arrel és segur –probablement molt antiga. Jo comprenc totes les utopies socials, totes les idees, les que siguin. L’anarquisme, però, m’ha produït sempre una sensació de molèstia física, de desori desagradable –d’arribar al llit i trobar que encara no és fet.
.
.
Demà serà Sant Andreu. Per Sant Andreu, o pluja, o neu, o fred molt greu. Serà fira –virolada com una samfaina– a Torroella sobre el fons de romaní i d’espígol del Montgrí. De petit, hi havia anat amb el meu pare –amb la tartana i l’euga.
.
Enric Frigola deia avui al cafè a Josep M. Avellí, un amic del seu temps, que presenta una calba rodona, ampla, rosada, magnífica:
–A Europa, és diferent d’Amèrica. La nostra presentació té massa gravetat, és excessivament monòtona. Vestim massa negre i no utilitzem mai els colors per fer-nos agradables a la vista. Els americans, en aquest aspecte, tenen més amenitat, són més divertits. Utilitzen el color constantment i de vegades amb una gràcia prodigiosa. Tu tens una calba impressionant, inoblidable. De tant en tant, t’hi hauries de fer pintar una figura o un paisatge o simplement fer-t’hi donar unes pinzellades de color. ¿Comprens el que vull dir? Imagina’t l’efecte que faries el dia que hi portessis pintada la Gioconda… Tot el món, literalment tot el món, en parlaria.
Feu la comparació, si us plau, amb el text original a “El primer quadern gris”:
Divendres 29- Lavinya, sobre el fons vert de la seva botiga de llibre em parla de l’anarquisme, amb una veu d’hermafrodita aflautada. Ho tenen tot resol. La vanitat, l’enveja, l’orgull diabolic d’aquests primaris fa rodar el cap.
Demà es S. Andreu. Fira virolada a Torroella sobre el fons de color de farigola florida de Montgrí.
Frigola deia avui a Josep Mª Avellí que es calb que s’hauria de pintar cada dia un paisatge o una figura al cap. Imagina’t -es deia- el dia que hi portessis la Gioconda…
Continua la ratxa de sensualitat. Beguts tres cafes i innombrables copes de canya. Destrucció interna total.
Fascinant, la diferència entre aquestes dues versions! Fa entreveure com es passa d’un diari personal a un diari personal compartit… Tots dos, genials!
Per cert, completament d’acord amb la reflexió sobre la gravetat indumentària dels europeus… i enveja sana respecte dels americans (consti que no els envejo tot). Som menys greus quan ens posem vestits regionals, és clar.
Pel que fa a l’anarquisme, no sé si hi estic tan d’acord, però m’agrada que s’expliqui com es vivia a l’època. M’encanta la idea esbojarrada de tatuar-se una Gioconda a la calba. Segur que algú ja ho ha fet, o alguna cosa semblant. I la frase final de la versió original, descomunal!
És d’admirar els nassos de dir aixó dels anarquistes, en aquell temps que fotien trets i bombes. Potser d’això la incomoditat que li causaven; potser per això ho escrigué. Avui, a part de fer-se reproduir quadres a l’esquena tatuats, hi ha gent que s’ho fa al cap i a la cara, com les “maras” -bandes- centreamericanes. No m’imagino Pla capaç de resistir la nostra societat “postmoderna”.
“La vanitat, l’enveja, l’orgull diabòlic d’aquests primaris, ¿quina arrel té?”: sobretot l’enveja mou els comunistes, anarquistes, etc. Encara que jo no tingui, m’és igual si d’aquesta manera tu tampoc tens. És la seva essència.
“A ell, personalment, no li interessa cap mena de llibre –llevat dels de la secta”, diu Pla de l’anarquista llibreter tot enrient-se’n amb la paraula “secta”. Cultura zero.
“La vanitat, l’enveja, l’orgull diabòlic d’aquests primaris, ¿quina arrel té? Que té una arrel és segur –probablement molt antiga.”
Doncs sí, jo crec que el comunisme i l’anarquisme, en essència, són suficientment tant antics com per a remuntar-se, com a mínim, a l’edat medieval. Provenen, en gran part, d’un tipus de milenarisme mal entès i desorbitat, causat per un fort ressentiment. Hi ha un llibre, excel·lent, que tracta aquest tema: “En pos del milenio: revolucionarios, milenaristas y anarquistas místicos de la Edad Media” de Norman Cohn. En recomano fervorosament la lectura.