Dilluns. El senyor Bofill (Gori) m’invita a caçar a la riera de Llafranc. M’ofereix una escopeta que no accepto. Després del meu fracàs de Sant Climent, tinc una idea completament clara de la meva situació davant de les escopetes.
Sortim havent dinat, de seguida. Fa una tarda clara, assolellada, exquisida. En els llocs ombrívols hi ha una humitat perfumada de bolets. No trobem ànima vivent. Mentre Bofill, amb els gossos, explora el rieral, divago, solitari, per les pinedes, fumant cigarrets. Camino badoc i suspès. En moments així, cerco, sovint, un argument de novel·la. Impossible de trobar res. No he tingut mai prou imaginació per a aconseguir veure la vida en forma de novel·la. Probablement és perquè la meva ignorància, la meva inexperiència de la vida, és completa.
Sento de sobte, prop meu, dos trets consecutius, sorollosos, enormes, amplificats per l’engorjat de la riera. Quatre o cinc minuts després, m’arriba un altre tret. Al cap d’un quart, un altre –el darrer. Penso: els conills d’aquest paratge deuen ésser exquisits.
Quan Gori es reuneix amb mi, constato la buidor del seu sarró. Ha errat tres conills. Em dóna una llarga explicació, però el fet és que ha errat tres conills. «Haurien estat bons estofats o rostits»… –em diu, empipat, positivament avergonyit.
–Gori –que jo li dic–, sou un home personal i grandiós. Però s’ha de confessar que com a caçador sou un caçador més aviat petit…
En el camí de retorn al poble –en silenci– noto que la seva esquena es va corbant. Agafa aquell aire una mica geperut dels caçadors que no han matat res. En el moment d’entrar a casa seva, no em dóna ni el bona nit.
.
Quan l’apotecari Preses, al club, parla dels seus records de l’Amazones –on visqué llargs anys dedicat a vendre productes farmacèutics als indígenes– fa un efecte impressionant. És un home tímid i discret que de sobte s’embala com un cavall desbocat. Llavors comença a ampliar les coses, a amplificar-les desmesuradament, a bufar-les. Aquesta megalomania se li produeix sobre un optimisme esplendorós i recalcitrant.
–Un dia –ens deia avui– llogàrem una casa al marge de la selva, vora el riu. Però l’haguérem de deixar molt aviat. Les serps ens entraven per la porta de l’eixida i sortien per la de la façana. N’hi havia de tan llargues, que ocupaven mig corredor. Eren enormes: gruixudes com la cuixa…
L’auditori l’escoltava transportat, fascinat: transportat, potser, per la inflació del relat, potser perquè les serps produeixen sempre un cert pessigolleig… qui sap!
Quan el senyor Preses entra en aquests estats d’embalament hiperbòlic, es torna pàl·lid i agafa un aire de visionari.
.
El «Centre Fraternal» m’invita a la Festa de la Victòria, a través d’un ofici molt ben girat. És un dels primers papers d’aquesta classe que he rebut en la vida. El paper i la festa em deixen una mica apàtic.
L’entrada d’avui al manuscrit original “El primer quadern gris” diu:
“Dilluns 2 decembre.- Amb Bofill (Gori) a S. S: a caçera. Tarda clara, asoleiada, exquisida, delicada. Ningú enlloc. Bofill em diu que no hi ha cap necessitat ni res prou important que exigeixi de fer justicia. No s’ha de tocar res – diu. La questió es anar tirant.
Un mentider es sempre un home fonamentalment optimista. El farmaceutic Preses parla del Perú i aboca pel broc gros. Les serps -diu- ens entraven per la porta de l’eixida i sortien per la del carrer. Al Club tothom sembla transformat.
El Fraternal m’invita a la festa de la Victoria. Passo.”
“No he tingut mai prou imaginació per a aconseguir veure la vida en forma de novel·la. Probablement és perquè la meva ignorància, la meva inexperiència de la vida, és completa.”
Pla és com l’aneguet lleig: resulta que la seva obra és encara millor que la dels que fan novel.la convencional. Sobretot, perquè es considera que només els genis fan servir gèneres fronterers, entremesclats.
Les últimes observacions de l’Antoni m’han fet pensar que podia ser interessant de comparar el que llegim aquests dies amb el que havia escrit Pla en el primer Quadern gris.
Només n’he reproduït una pàgina, la que comença el 2 de desembre (1918).
http://www.lletres.net/pla/1aQG_181203.html
No havia tingut prou imaginació per veure el món en forma de novel·la, Helena, però va cuinar un bon resultat, de maduresa, amb els ingredients de la joventut. S’ha dit que el Pla més bo és el dels primers escrits. L’obra final combina una cosa i l’altra i, sense ser formalment una novel·la (gènere fronterer, en dius),.és aquest, el Pla que elogien?
“S’ha dit que el Pla més bo és el dels primers escrits”: Ramon, aquest és un tema molt complex, per un cantó hi ha l’experiència de tota una vida escrivint, que no es pot menysprear. Per l’altra, la sort del principiant i aquell primitivisme encara no tocat tant per l’intel.lecte, aquella primera obra que serà l’arrel de la posterior.