Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!
Del transcurs de la carrera, les dues úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta quequejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep M. Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.
Quan el 1913-14 vaig passar pel seu curs d’Història de la Literatura, don Antoni Rubió era un senyor petit, ple de cos, grassonet, amb un barret de mitja copa i un abric amb un coll de vellut. Era ja molt vell, però es veia encara molt tibant i dens, roig de cara, d’un roig congestionat i una mica herpètic, que contrastava amb els pèls del seu bigoti i els cabells del cap, que tenia blanquíssims. Els cabells, els portava molt ben pentinats, a ratlla, amb un petit tupè a la francesa, molt ben girat, fet amb una pinta de pua ampla i grossa. Solia portar un bastonet. Quan travessava el pati de la Facultat amb la toga planxada i ben tirada, el birret amb el pompó vermell, el caminar una mica incert –era molt miop i darrera els vidres gruixuts, anguniosos, de les seves ulleres els ulls eren pobres, fatigats i rogencs, cosa que l’obligava a mantenir, com els cecs, el cos rígid i la mirada fixa–, feia l’efecte d’un home absolutament seriós, important, decisiu. A la càtedra era pacient i bondadós i escoltava les puerilitats –en el millor dels casos– dels manuals que recitàvem passant un mocador blanquíssim pels vidres de les seves ulleres. Ens mirava fixament, amb els seus ulls sanguinolents, i jo suposo que ens veia com una ombra incerta.
Bon dia,
“Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!”
Jo el trobo preciós! Està clar que Pla no pot deslligar el continent del contingut.
“i jo suposo que ens veia com una ombra incerta”: una ombra acostuma a ser metàfora de l’ànima. Incerta com incert és el futur de tots els estudiants, el futur de Pla en aquell moment, el futur del qui escolleix el camí més difícil, però l’únic que vol realment.
Evocació magnífica de la Universitat de Barcelona. El retrat del Dr. Rubió és perfecte.
Es la imatge d’un professor d’universitat d’aquell temps que, aguantava anant a les aules fins als 80 o més anys, no com ara que és jubilen com més aviat poden.
“Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. ”
sincerament, jo ho trobo patètic… aquí Pla em sembla que dona la descripció d’om que no aprecia més que l’aparador…
També hi vag estar uns anys. Per les amistats, el record no es dolent, però per la universitat un desastre.
Jo trobo normal que li sàpiga greu d’haver estudiat dret: al capdavall no té gens a veure amb la seva “diabòlica mania d’escriure”.
Aquesta segona part del QG és un regal per a mi que vaig estudiar dret a la 70 anys després sense intencions d’exercir. Sotscric absolutament la frase “Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. ”. També sotscric la continuació “Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!”, però no sobre l’edifici de plaça Universitat, sinó sobre qualsevol dels de la Diagonal.
També m’és molt suggerent el comentari de l’Helena sobre l’ombra com a metàfora de l’ànima i l’adjectiu “incerta”.
Amb la forma que té de descriure el personatge en tindria prou per transmetren’s la sensació de bonhomia. Em fa l’efecte que personatges tan interessants ja són història.
M’ha agradat com l’Hernan s’hi ha reconegut. Gràcies al seu comentari, als qui no hem estudiat dret —ni moltes altres coses, desgraciadament— se’ns fa més fàcil fer una regla de tres, i entendre aquesta angunia a través d’altres situacions, equivalents, de la nostra vida.
El lament de Pla, que l’Helena també entén a la primera, és de ràbia per la pèrdua estúpida de temps i d’energia.
Passa sovint, també, que nosaltres mateixos som els menys indicats per a saber si una experiència ens aprofita o no. De vegades, suposo, val la pena perdre vuit anys de la nostra vida per només una gran lliçó, apresa en un segon. Cal picar molt per trobar una palleta d’or. I si piquem en direcció contraria, ni això: la vida en sap molt de fer bromes pesades.