He passat el matí passejant pel moll amb el meu amic Xavier Güell. Güell és, a més d’estudiant de dret, dibuixant de modes i de puerilitats dites decadents. Malgrat això, el contacte directe amb la realitat, el nostre passeig pel moll, ha estat agradable.
Hem vist el cuirassat «Pelayo», el submarí alemany internat i el submarí espanyol fondejat al seu costat. Aquest darrer semblava de llauna. Ha navegat poc. L’alemany porta el carrall de la mar a sobre i sembla un monstre engabiat i ensopit.
Vent de garbí fresc. Les ratxes passaven sobre les aigües del port i les enfosquien fugisserament. Dues balandres voltejaven el vent, ajagudes sobre l’orla, com dues sagetes de gairell. Hem vist l’entrada d’un vaixell de viatgers. Els viatgers saludaven amb els seus mocadors. ¿Qui saludaven si eren tan lluny i no podien veure res? Devien saludar la pròpia arribada a terra. La mar horroritza tothom i és natural que la gent estigui contenta en arribar a port. Un remolcador, amb una xemeneia alta, prima, grotesca, arrossegava, bufant, unes barcasses. El moll de Barcelona és fred, artificial, una geometria mecànica de pedres, però alguns dels seus racons es van aquilotant, envellint, i semblen endolcir-se. Les coses de la mar són tan boniques!
Pugem Rambla amunt. La llum és crua, i això subratlla el color grisenc, de terra d’escudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent! Després enfilem el Passeig de Gràcia. El matí es fa encara més radiant i sembla com si s’esbatanés. La Rambla és plena del que els artistes de trenta anys enrera en deien caps d’estudi. El Passeig de Gràcia és ple de caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes.
.
A la Biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant premiositat arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gairebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’orella i van tirant de la rifeta. Arriba un moment, però, que la musiqueta –per la raó que sigui- se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poetes de vint-i-cinc anys –poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en prosa, descriure un qualsevol objecte –un arbre, un bigoti, un conill–, és més difícil.
El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom se situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable). A través de la seva infinita petitesa, servint-se purament de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en l’esdevenir informe de la segregació vital. Per a arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. Com fer-ho? Com sortir-se’n? Aquesta és la qüestió –la feina enormement difícil.
Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especialment poca-solta. Diu així: «Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…» La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resulten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys –la sensibilitat dels setze anys específicament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.
Avui, jo destacaria aquestes frases de Pla referides al tema literari:
“la primera dificultat consisteix a fer-se entendre”
“l’adequació dels adjectius als substantius”
“aquesta és la qüestió -la feina enormement difícil.”
Sobre la qüestió de la incapacitat de Pla per escriure poesia, el propi Pla em va explicar una anècdota – deliciosa per humana – respecte Francesc Pujols, de Martorell.
Un bon dia, algú li va preguntar a en Pujols: “com és que ha abandonat la poesia?” i ell, amb agilitat mental, va respondre: “Miri jove, dispensi: jo no he deixat la poesia…és la poesia que m’ha deixat a mi…!!!”.
La implacable autoexigència de Pla, un extrem pudor i una rancuniosa aversió per tot tipus de sentimentalisme el porten a negar-se la condició de poeta, però em sembla que, malgrat Pla, hem llegit aquí molts fragments de pura poesia.
He “detectat” tres contradiccions:
“la mar horroritza tothom” / “les coses de la mar són tan boniques”
“La Rambla”-”plena del que els artistes de trenta anys enrere en deien caps d’estudi” / “El Passeig de Gràcia”- “caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes”
“pel més pur atzar”, “jungla vegetal” / “signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius”.
Em quedo amb la frase del final: “Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel.ligible”, alguna cosa d’immutable, de cristal.lí, d’intel.ligent, destinat a ser entès.
Les contradiccions, oi Helena, son la sal de la vida. Bona tria!
Per mi, hi ha una contradicció més grossa i general: en Pla defensa la gran dificultat de descriure la realitat, i gairebé se’n fum dels poetes vocacionals (“van tirant de rifeta”). D’acord. Però a la seva obra hi trobem que: una, si hi ha una cosa que fa com ningú és descriure; dos, sempre diu que per a ell la poesia és inassolible (tot i que recolzo el que diu la Vidalica). En què quedem? No dèiem que descriure la realitat en prosa era el més difícil? Llavors què no serà fer poesia, o fantasies oníriques? Superdifícil? Si en el primer cas se’n surt, en el segon ja n’hi ho prova. És sempre per menyspreu, com deixen entendre els sarcasmes, o perquè se li fa una pilota molt grossa, una qüestió de l’estil “això no va amb mi”?
Ell no s’escapa de quelcom tan humà com és carregar, una mica de més, la importància del propi ofici, de la pròpia aposta i compromís estètic o ètic. Els comediants diuen: “el drama rep premis, però fer riure és més difícil” (com si fer plorar fos fàcil); els tràgics: “el públic vulgar vol comèdia, defuig pensar” (com si la comèdia no fos, sovint, més profunda), i embolica que fa fort. Tots escombrem cap a casa, és així.
Fer bé qualsevol cosa —una amanida, per exemple— és sempre difícil.
Conec un poeta molt important que reconeix que no serveix per la prosa, més o menys igual com Pla per la poesia.
El que queda clar, és que l’art sempre tendeix “cap amunt”, per figuratiu o realista que sigui: al capdavall “els escrits que duren” han de donar alguna cosa d’abstracte, de mostrar el món al mateix temps que l’amaguen.
Jo no sé fer amanides, no hi tinc paciència, tot i que m’encanten!
“…els escrits que duren” han de donar alguna cosa d’abstracte, de mostrar el món al mateix temps que l’amaguen.” Molt bona aquesta frase, hi estic plenament d’acord: el secret en saber que ocultar i que mostrar.
Hi ha dos models d’amanides en les que em defenso, tot i que no sé si passarien a cap final sobre el tema.
No tinc res a dir, heu estat molt afinats. Només vull convidar a qui li plagui llegir la referència i comentaris del passatge que crec jo més divertit de la seva obra, el de l’ase de Sardenya, a la meva entrada d’ahir: La mandra de pensar i el futur. Mercès. Bé, sí, tinc una cosa -agosarada?- a dir que no sé si s’ha dit: Pla era -també- un humorista.
[...] que vaig escriure (26 de gener) sobre el plantejament del problema literari podria potser sintetitzar-se en més poques paraules. [...]
[...] tot llegint El Quadern Gris de Pla em vaig topar amb un fragment força interessant on Plaparla del que ell [...]