Em quedo a casa tot el dia. Plana té la gentilesa d’enviar-me la «Vida de Nietzsche» de Daniel Halévy. Passo un parell o tres d’hores fullejant-lo amb una certa atenció. Em sembla un llibre molt ben fet, ple d’interès.
Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid. Els seus cops de sonda fan oscil·lar, vivament, la curiositat de l’esperit. A través de la seva obra, cerco els grecs. La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel·lenistes alemanys del seu temps –un és especialment pesat i insuportable: Erwin Rhode.
Hi ha una cosa, en Nietzsche, que trobo cada dia més singular: la seva secreta, dissimulada passió per França i tot el que és francès. Se li nota un defalliment constant, encara que secret, davant el caos del germanisme, una manca de fe, una mena de fam endarrerida d’alliberament, de gràcia i de lleugeresa.
.
El meu pare, que arriba de Palafrugell pensant trobar-me malalt al llit, queda parat en entrar a l’habitació i veure’m amb un llibre a la mà. Parlem llargament. M’explica coses del país. Sembla que es produeixen molts de focs a les fabriquetes de taps de la comarca. Seguidament se sent tocar a foc. La impressió general és que hi ha un ciutadà especialitzat en aquesta feina –que es lloga per a aquesta feina. El veuen pels cafès, ben guindat, oratori i optimista –sempre disposat a menjar i beure. És molt hàbil i, per ara, tots li han sortit bé. De moment, sobre les companyies d’assegurances, impera a Palafrugell un criteri completament frívol.
.
De petits, davant dels pots de confitura o dels cistells de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses –més importants.
.
Les ambicions de la joventut són nobles, perquè els seus mòbils no tenen transcendència.
.
Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida.
.
La timidesa tant pot portar a la destrucció interior com al triomf. Un estat permanent de timidesa afeblida, però real, implica la permanència en els llimbs. És un estat del qual es fa molt difícil sortir. Quan la timidesa, esdevé, de tan asfixiant, insuportable, sempre pot esperar-se que el cop d’audàcia (de barra) es produeixi immancablement. I de fet es produeix.
.
Veure fins a quin punt la salut física, la satisfacció física, contribueix a la creació de bones persones seria del més gran interès. En la producció de la satisfacció física intervé considerablement la possessió d’una cartera plausible. La meva experiència és molt curta i negligible. En determinats casos concrets he vist, però, en persones de bona salut una clara tendència a l’oblit –a l’oblit del rancor, de la malvolença, de la venjança, de la crueltat. Sense una memòria molt activa, al·lucinant, malaltissa, els actes de crueltat gratuïta, capriciosa, són inconcebibles. La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Una societat construïda i pacificada es basa en un entrellat de mutus menyspreus passius.
.
La gent de fora arribem a Barcelona amb moltes preocupacions. Generalment, no tenen cap fonament.
Primer, el que no entenc: no sé si és culpa de la grip, però en l’entrada anterior se m’escapa:”Crepuscle de mes de gat sobre un fons de color de taronja pàl.lid”. I en aquesta: “Els seus cops de sonda fan oscil.lar, vivament, la curiositat de l’esperit”, i: “La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel.lenistes alemanys del seu temps”.
Dels cinc paràgrafs amb reflexions més o menys interrelacionades, em quedo amb: “La timidesa tant pot portar a la destrucció interior com al triomf.” La timidesa acompanyada de ràbia per la impotència, pot esclatar en forma d’audàcia, i en més i tot, amb molta més força que en una persona que de natural no sigui tímida. Anar contra corrent sol funcionar, ara que només amb algú amb molta personalitat, que deia Bernhard.
Ressenya de la traducció en castellà (1931) del llibre que en Pla llegeix: http://www.archivodeprensa.edu.uy/r_monegal/bibliografia/prensa/artpren/marcha/marcha_300.htm
No sé si hi és en català. L’original és del 1909. M’imagino que l’edició que li passa en Plana seria l’original, en francès. Sospito que llavors en Pla devia de llegir Nietzsche a través d’aquelles traduccions franceses, segons l’enllaç “élégantes, bien que parfois inexactes”.
Les traduccions, bon tema. Fa que hom es pregunti si el que hem llegit ho hem llegit o no. Sovint cal més humilitat.
Daniel Halévy no surt a l’Enciclopèdia Catalana però sí a les Vikipèdies en anglès i francès. Visqué 90 anys (1872-1962).
Recolzo la teoria dels tímids de Pla: Els qui conviuen amb un tímid infravaloren el seu instint de suïcidi o heroïcitat social, quan se sent acorralat. Aquests esclats generen sorpresa. El pànic social paralitza al tímid. No mourà un múscul per a buscar l’oportunitat. S’arrupirà a un racó a esperar que vingui. El tímid íntegre mai protestarà pel seu fracàs, sap que se l’ha buscat. Ho diu un que encara ho és molt de tímid.
Trobo molt interessant el comentari de l’Helena sobre el tema.
Helena, el mes dels gats és el gener/febrer. Crec que la frase vol descriure un crepuscle ataronjat d’anticicló invernal sense pol·lució.
La pasta hidràulica és el ciment. Vol dir, doncs, que els hel·lenistes alemanys, comparats amb Nietsche, són uns pesats.
Penso si els “cops de sonda” són xurriacades, cops de fuet. La sonda pot ser la corda que amida la fondària del mar quan es va de pesca.
Quina grip més breu oi?
“El tímid íntegre mai protestarà pel seu fracàs, sap que se l’ha buscat”: jo no m’ho crec, això. Ningú té culpa de ser com és. Del que sí que tindria culpa és de no esforçar-se, de no lluitar-hi en contra. El qui fa el que pot, no és obligat a més. Però hi ha casos, com qui no serveix per a una disciplina, “quod natura non dat, Salamanca non prestat”, en què hom s’ha de conformar amb l’aprovat, amb dignitat, no passa res. El Florenci és molt bona nota, digui el que digui.
Crec que això del “crepuscle de mes de gat” que intriga l’Helena podria ser una al·lusió al fet que ara és l’època en què les gates estan en zel… amb els miols corresponents.
He entés que en el seu poble hi havia un piròman que incendiava les fàbriques de taps, i després aquest piròman era un personatge conegut. Ja en aquell temps hi havia els bojos dels piròmans.
No em prodigue jo en aquest bloc, però de vegades hi ha alguna cosa que m’empeny a participar-hi (sóc un tímid que esclata, potser!).
Veig que aquest tema, el de la timidesa, és el que centra l’atenció avui. M’hi identifique amb el que diu Pla, per a mi, la meua timidesa és el que em permet crear determinades coses, és la que em fa capaç de posar-me davant un públic i intervenir-hi, en certes ocasions, i qui fa que, tot i la meua tendència a passar inadvertit, esdevinga protagonista en bastants ocasions.
Però, hi ha, a l’entrada d’avui un fragment que és el que em duu a escriure: “Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida”. No hauria signat el meu paisà Fuster un aforisme com aquest?
Jo, com sempre, que em miro les coses amb lupa. Allà on diu:
…un estrellat de mutus menyspreus passius.
ha de dir: …un ENTRELLAT de…
Sobre Pla i la lectura que fa de l’obra de Nietzsche, em permeto copiar un fragment de l’assaig de Carles Casajuana PLA I NIETZSCHE. AFINITATS I COINCIDÈNCIES:
Ni Nietzsche ni Pla creuen en el Progrés. Aquest és un dels trets més característics tant de la filosofia de l’alemany com de la concepció del món de l’escriptor de Palafrugell. També és, sens dubte, un dels punts de contacte més significatius entre tots dos. Un punt de contacte que permet abastar amb la mirada amplis espais de convergència.
Aquesta filosofia m’agrada molt: jo també treuria les xemeneies de les fàbriques que embruten el fons de les imatges bucòliques dels quadres de Seurat. Abans era més radical, però.
A mi depèn:
Si parlem de l’ésser humà, d’acord: simplement no crec en el seu progrés químic (si no és a mil·lions d’anys distància o per mutació radioactiva sobtada).
Si parlem de tècnica, no: sense progrés, ras i curt, el bloQG no existiria, per exemple.
Que una cosa no fa progressar l’altre? també. Però jo, mentre se senten gemecs sobre que maco era escriure a llapis, aprofito per teclejar aquesta maquineta fantàstica, perquè ja ho sé que no tenim remei com espècie (quin avorriment que seria, de fet).
Moltes vegades, el que no volem és el progrés que es fa després de ser joves, perquè el que hi ha fins ara ja ens està bé (els llibres, el paper, els vestits prerrafaelites, tot això tan “poètic”, també és tecnologia).
Jo crec que les xemeneies poden ser molt belles, Helena (imaginat que aquí hi col·labora un dissenyador de ximeneies, mai se sap! però, com a radical contradictori egoista que sóc, no les vull davant de casa meva, he he). D’acord, al paisatge bucòlic també se li pot donar una oportunitat; tot i cap en aquest món si ens fem espai educadament.
Però bé, tot això són opinions personals, fum…
Ah! M’ha fet gràcia el pobre entrellat que s’ha estrellat.
Entrellat, entrellat, Antoni, és clar!! Només hi calia un pessic de sentit comú. És una badada que l’amic Bonada podrà afegir a la seva antologia de disbarats.