La situació econòmica de la família, que aquests últims mesos ha empitjorat notòriament, aconsella de dissoldre el pis del carrer de Mallorca. És una determinació que ve, potser, amb una mica de retard –amb el retard amb què solen fer-se les coses desagradables; però, en fi, ben mirat encara n’hauria pogut tenir més. La meva mare i les meves germanes han marxat avui a Palafrugell. Els mobles seguiran, de seguida. El meu germà i jo quedarem a Barcelona, a dispesa. Angeleta no ha pas seguit la família. S’ha volgut quedar a Barcelona. Es buscarà una altra casa i demà serà un altre dia.
L’última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut –els més tristos. Recordo que quan m’escapava del pis, a la nit, anys enrera, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l’escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d’una comicitat grotesca.
De sobte s’ha presentat en la meva memòria –no sé ben bé per què– el record de la tia Marieta de Calonge. Quina aparició més retallada i clara! Penso en la vida d’aquella pobra dona, absolutament pobra, però sense equívocs: matinejar, 
treballar la terra, donar menjar a les adorables bestioles, cuinar una mica de carn d’olla amb la cansalada viada, dues trumfes i una fulla de col, passar les vetlles a la vora del foc, llegir amb un interès fabulós els contes del «Patufet», els diumenges anar a Calonge per guanyar un jornalet eixugant les copes del cafè i veure un moment el ball per l’escletxa d’una porta… Veig la petita masia, perduda en el despoblat, amb el repeu del teulat posat al fil del bosc, la riera al davant, el mussol a les teules, el gat ajagut al sol del pedrís i les quatre gallines per donar color. Això potser –potser!– és una vida sàvia i tranquil·la.
Avui em quedo amb les paraules del vell Pla de l’enllaç:
“Diguem-ho clar: davant el «Patufet» i la seva transcendència, la nostra generació sofrí una equivocació total. No sabérem veure que, en un país sense escoles, el «Patufet» era l’única escola real per a aprendre de llegir i escriure el català.”
Ara tenim escola però no un equivalent del “Patufet”.
La Tia Marieta de tant en tant torna a la memòria per recordar una possibilitat de “vida sàvia i tranquil·la”. La proposta obre un debat interessant, amb els seus pros i contres.
Avui en Pla ens fa el contrast de la vida a ciutat amb la vida al camp, ell diu que li ve a la memòria -no sap ben bé perquè- però és per això, per comparar la vida rural amb la vida urbana.
Florenci, crec que salvant les distàncies i l’estil, avui els infant tenen amb la revista CAVALL FORT una cosa semblant al que tenien abans amb el “Patufet”. És clar que totes les comparacions són odioses.
Antoni: contra el tòpic, les comparacions no són gens odioses: acostumen a ser la base de la creativitat. Que faríem sense les metàfores, sense connectar una idea amb una altra? La idea que tenim el Cavall Fort em sembla molt interessant.
Hola Antoni. Volia respondre’t, ampliant una mica la meva opinió (ep, no puc estar més d’acord amb el que dius d’El Cavall Fort) però com que m’he allargat com una butifarra d’ou, ho he acabat posant al meu bloc, i així no abuso tant d’espai:
http://florencisalesaspla.blogspot.com/2009/03/de-tant-en-tant-potser-si-que-cal.html
Bé, malgrat tot em sento un pel optimista avui.
Tens molta raó. Una cosa semblant ha passat amb els Simpsons, que van començar en català, però a la gent benpensant del nostre país no els va agradar i despres de cartes al director queixant-se van deixar de fer-los, ara tothom se’ls mira en castellà, incloent-hi la meva filla.
A mí en principi tampoc m’agradaven, ara de tant veure’ls els hi comença a trobar la gràcia.
Però no ens hem d’escandalitzar, ens hem de normalitzar pesi a qui pesi.
Em sembla Florenci que no hi ha debat possible en això de la vida tranquila. Tot i el que diguin els aimants del CO2 i l’asfalt.
Ui, si que hi ha debat, i no és per provocar, ni molt menys, Criteri.
Un pi, per exemple, és una cosa molt maca, útil i a la qual els poetes hi han dedicat molt de temps. Perfecte. Però un semàfor és igualment bell, útil (salva vides) és una obra de l’enginy humà (per tant de Déu, si ets creient). Per mi, no mereix una quantitat de poesies superior, és clar, però no veig perquè no igual. Tot és una qüestió de sublimacions i de tradicions literàries, un altre invent humà, després de tot.
L’asfalt té avantatges i desavantatges: put però elimina soroll i nervis als veïns (ho puc dir per experiència). El CO2 ja és una altra cosa, evidentment. Però allà on hi ha un bell camp de ceps, abans hi havia un bonic bosc salvatge, pel de criatures lliures. Què cal reduir tant com es pugui el mal que puguin fer les nostres obres (rurals o urbanes) al nostre món? Amb això sempre estarem d’acord.
No hi ha transformacions de l’home bones o dolentes; hi un us bo o dolent d’elles: amb un ganivet pots tallar el pa o matar el veí; amb un ordinador pots intercanviar idees i aprendre coses que mai hauries sospitat, o practicar la pederàstria d’amagat.
En fi, debat n’hi ha: jo, a l’asfalt, n’estic tan agraït com empipat, tot depén de molts factors.
Bon dia Criteri, i a disposar.
Perdó un detall final. Prenent el teu nom, tot és qüestió de criteri: no sóc un urbanita eixelebrat, però tampoc un ruralista que babeja amb cada espiga. O ambdues coses.
Vull dir que si s’arrasa un bosc o es prohibeix a un pastor de fer soroll amb els esquellots, m’agafen tots els mals. Però si demà mateix diuen que enderroquen Paris, Moscú, Roma, Bagdad, Buenos Aires, Tokio o el que sigui, em moro.
Sense camps de Soria no tindríem Machado, ni segons quins haikus sense els canvis de les estacions als ametllers. Però sense les ciutats no tindríem Bach, ni la catedral de Colònia, ni Sófocles, ni el jazz, etc. Segons on quedes bé si ridiculitzes una de les dues opcions, obviant que ens cal les dues per ser complets (amb Pla hi ha el gran avantatge de, per molt pagès que vulgués ser, poder gaudir ciutats i camps: l’observador total!).
En un altre planeta no ho sé com s’ho fan, però en el nostre les coses van així, i a mi m’està bé (m’imagino un món només natura o només artifici, i m’agafen tots els calfreds: quìnes inhòspites imatges!)
Totalment d’acord amb tot això que dius, Florenci, m’ha agradat molt. En Pla deia: “Jo sóc un trànsfuga de l’arada, de l’aixada i del rampí.” Però vivia al mas i també anava temporades a les ciutats. Com dius tu, “observador total”.
[...] i les seves feines per anar a ciutat on es pot dur un estil de vida més amable. Més detalls a El quadern gris. I aquí veure-ho com s’ha usat recentment al títol d’un article [...]