La dispesa. Malgrat conèixer-la de tan pocs dies, se’m va aclarint el fons tràgic de la casa. A davant del negoci hi ha una mare, dues filles i una minyona, Maria. La mare fa de cuinera i treu rarament el cap al corredor. És un ésser humà devastat pel foc de la cuina i per la misèria: una dona seca, pàl·lida, amb una cabellera grisa molt esclarida, terroritzada per l’angoixa, que ha viscut literalment arrossegada per la vida. La filla gran –una noia alta, prima, morena, de cabells negres– té relacions. Voldria casar-se per marxar de la casa i viure tranquil·la. La inseguretat del seu matrimoni la fa viure en un estat d’excitació nerviosa, de displicència incontrolable. Per la més petita cosa es dispara i les faccions –tot el cos– li entra en una crispació convulsiva. En aquests moments, la primera cosa que diu és que un dia se suïcidarà tirant-se per la finestra. La nena petita té deu anys. És grassoneta i té una cosa, a la cara, de badoqueria. De vegades l’envien a comprar alguna cosa i triga dues hores a tornar. Li pregunten què ha fet, on ha anat, com ha passat el temps, i es queda amb la boca oberta, sense dir res. Maria, la minyona –una noia baixeta, espessa de carns, d’una coqueteria passiva, amb un esllanguiment vegetal molt acusat, que parla amb un accent de la província de Lleida–, ha d’aguantar la persecució frenètica de gairebé tots els dispesers. El qui projecta una persecució més activa és el dispeser de més edat –un tal don Eligio. De vegades em pregunto: quan aquests insensats li hauran fet la criatura, què hauran fet, pobrets?
Hi ha un dispeser que es diu Lluch. És un català sud-americanitzat moreno, ple, alt, ben vestit, d’una impressionant pedanteria, ple de vent. Parla amb accent, amb la parsimònia de l’home que s’escolta i es reserva –fins i tot quan 
demana l’hora que és– i porta uns vestits foscos ribetejats –les americanes que Lloyd George ha posat de moda– amb un aguant i una barra impressionants.
Un altre dispeser, Mateu, té la mania del calçat. Al voltant d’aquest xicot, hi flota sempre aquella olor típica que fan les sabates noves –aquella mala olor de cuiro fresc–, sobretot si són barates. A sota del seu llit, se n’hi veuen diversos parells –gairebé totes enllustrades d’un color tirant a vermell. L’ideal d’aquest xicot seria estrenar unes sabates diàriament. És un ideal singular i xiroi, que està, però, dintre de les palpitacions del temps: aquests últims anys, les sabates, en aquest país, han agafat una importància que no havien tingut mai del meu record. A la casa hi ha un desordre indescriptible. Generalment a les sis de la tarda els llits encara estan per fer i els orinals resten immòbils a les tauletes de nit.
Quin desgavell de pensió; déu n’hi do, quin bestiari!
Només cal veure el detall dels orinals, al fons de les tauletes de nit i sense buidar, encara, al capvespre.
Pla, que sembla una persona ordenada i metòdica, deu anar ben perdut.
Fa uns dies que hi penso: em crida l’atenció que no descriu cap mena de relació amb el seu germà? -amb el qual hi conviu…
Bon dia,
Una observació molt interessant aquesta del germà, Maria Rosa. Només tenim uns breus de salut que semblen parts meteorològics, i poc més.
L’entrada d’avui, tot i descriure el desgavell i el bestiar caòtic que diu la Maria Rosa, té una evolució en el canvi de to molt interessant, i de resultants excel·lents. Sembla com si comencés amb el potenciòmetre que controla la freqüència que va de la llàgrima a la cleca girat totalment cap a l’esquerra, on hi ha la primera (to ombrívol, tràgic i patètic, amb el retrat de la vídua), però a mida que l’anem girant, va agafant velocitat sarcàstica (el primer detall, el de la nena, inquietant, a mig definir encara) fins que ja es llença per l’autopista de la comicitat pura amb la criada de Lleida. A partir d’aquí (per més que el que retrati és igual de sòrdid en sí) jo ja em peto de riure fins el final, quan el potenciòmetre ja no pot anar més cap a la dreta, i al dial ja no li queden números (la comicitat màxima, amb la disbauxa dels orinals).
Avui en Pla, girant aquest botó, ha fet de disc-jockey del nostre ànim: del drama tètric a la sàtira humorística en 43 ratlles. Esplèndid!
Jo ho trobo molt depriment, esperpèntic, tot plegat, tot i que em sembla que carrega les tintes per arribar més al lector, com ho fan tots els escriptors, amb imaginació o sense. No hi empatitzo gens: una dona “terroritzada per l’angoixa, que ha viscut literalment arrossegada per la vida”: no són precisament flors i violes. Hi ha un desequilibri massa fort pel cantó del realisme o com en vulgueu dir.
Jo tenia una amiga que cada vegada que anàvem a veure una comèdia plorava: “pobre home, però no veus tot el que li passa?”, mentre jo, ho sento, reia (si el meu múscul del riure la trobava bona, és clar). Evidentment que tot el que li passava al protagonista era horrorós, si ens ho miràvem fredament, i l’amiga, no cal dir-ho, em xafava la pel·lícula. Però no crec que pel fet que jo rigués fos més insensible i superficial o que ella, ni que ella n tingués sentit de l’ humor. O potser sí que ambdues coses són certes.
En tot cas, és molt interessant de veure com cada lector rep les lectures. Els reflexos que en fem, seguint la teva terminologia, són tan diversos, com diversa és la textura de la nostra superfície.
La dispesa. La descripció, real, que fa de tots els personatges i de l’ambient d’aquesta dispesa són un primer tast que anys més tard ampliarà, en forma de narracions, al llibre LA VIDA AMARGA.
Helena apunta bé el vell dubte -potser valdria més obviar-lo- de quan hi ha de realitat forçada en la seva obra, tot i que l’Antoni parla de descripció real dels personatges . Ara, no dubto que l’ambient si que fos el que descriu.