A la dispesa ha arribat una germana de la dispesera, la senyora Emília. És una senyora d’edat, grassa, molt ben conservada, amb una cara rodona com una poma rosada, cabells blancs i caminar pesat. El seu temperament –pel que es va veient– és absolutament oposat al de la seva pobra germana. És una dona impàvida, absolutament indotada per a qualsevol reacció sensible. Li és tot igual: el soroll horrible que hi sol haver a la casa com el silenci; el desordre com l’ordre; el blanc com el negre; les afliccions com les alegries. Es limita a viure. No li interessa ni manar. Presideix la taula dels dispesers com si fos un altre moble. Les procacitats que ha d’escoltar la deixen absolutament indiferent.
Roseta, la filla gran de la dispesera, està cada dia més flaca i nerviosa: està seca com una oreneta.
A part els estudiants i el jove Lluch, el dandi sud-americà, que cada dia té més vent a la flauta, a la dispesa hi ha un tipus curiós: don Eligio. Té un gran prestigi entre els estudiants. És el tipus pur del paràsit de casa de dispeses.
Don Eligio és un andalús de gran volubilitat verbal, faceciós, avorridíssim. És un especialista en qüestions de teatres, cinemes, adrogueries i tavernes. És un home petit, moreno, asticat, posseïdor d’un vestuari vell però ben conservat, amb un entrellat capil·lar sobre el crani lluent. De cara, té un aspecte impressionant d’antropopitecus monae; presenta un nas que sembla rosegat per les rates amb dos orificis sobre la paret de la cara que semblen dos forats de pany.
Don Eligio és un home muntat sobre un principi: pagar sempre el menys possible i, si se tercia –com ell diu–, deixar de pagar, simplement. Cada vegada que la dispesera li insinua la necessitat de passar comptes, la necessitat de posar en net els endarreriments pendents, entra en un estat de fúria i de follia. Afirma llavors, cridant com un energumen, que no pot tolerar viure rodejat de persones incomprensibles, mediocres i faltades d’humanitat, de catalanes judíos –diu literalment. El truc és antic, i aquestes escenes no tindrien ni la més lleu importància, si els estudiants, en produir-se, no es posessin sempre del cantó del paràsit infecte. Davant els crits i les bufonades de don Eligio i de la brometa literal dels estudiants, la dispesera no té altre camí que tancar-se a la cuina, confosa i avergonyida. La intervenció d’aquest escamot de senyorets criminaloides en els afers d’aquesta pobra dona és repugnant. Mentrestant, la senyora Emília es manté asseguda en un racó, completament indiferent. Roseta escriu cartes al seu promès passant-se la llengua pels llavis secs.
L’ambient de la casa és incòmode i desmanegat.
L’estudiant Guardiola, d’Esparreguera, és un murri de les muntanyes de Montserrat. És un xicot intel·ligent, agut, però maniàtic, díscol, d’una modèstia falsificada, dominat per capricis estranys, que el fan antipàtic i d’un tracte vidriós i insegur. L’única cosa que li interessa són els diners. Quan arriba el carter amb la presumpció que porta algun gir postal, Guardiola obre sense fer soroll la porta de la seva habitació i mira amb un ull nerviós, frisós, per l’interstici de la porta. Si els diners són per a ell, es presenta amb un aire de murriot, el cap baix, mirant amb desconfiança a dreta i esquerra, i toca els bitllets amb un petit somriure de vanitosa suficiència.
L’estudiant de medicina Finestres, de Girona, és el tipus del xicot petit, guapo i ben vestit amb un gust horrible. És jove, maurista, chico bien, d’una indolència dissimulada, indescriptible, i un gran fons de paràsit. Només li interessen les coses personals, les pròpies coses personalíssimes, i es passa la vida dient:
–Això no m’interessa… això tampoc no m’interessa…
Són xicots que tenen vint anys. Es troben en la flor de la vida. Cada dia que passa, tendeixen més, però, cap a l’infantilisme. Són éssers primaris que només tindran una sortida si és que la tenen: casar-se amb una dona rica. Una dona amb calés –com ells diuen.
La dispesa és pobra: vint-i-cinc duros el mes. No pot pas tenir sorpresa. El menjador està organitzat a base de l’ou ferrat i del lluç fregit i del bistec amb patates coriaci, fibrós, prim com una orella de gat, duríssim. L’habilitat de la gent del país per a tallar la carn prima és admirable. Després, una taronja o una banana –aquesta fruita que cada dia té més acceptació i que trobo insípida, mediocre i trista. Entre el poc menjar, els cafès que hom pren pels carrers i el desordre de la casa, l’organisme tendeix a mantenir-se en un estat d’esperitament.
La dispesa és molt a prop dels Magatzems Damians, que són nous de trinca. Sortint al balcó del carrer es veu el globus terraqüi que remata els magatzems. És d’una petulància inenarrable.
A l’altra banda del carrer es veu l’estació del ferrocarril de Sarrià, amb les vies i els cotxes de color groc destenyit que pugen i baixen pel carrer de Balmes, tocant a les cantonades el xiulet. Més enllà de l’estació es veuen moltes cases, tribunes, teulats d’una monotonia i d’una duresa repulsives.
L’entrada d’avui és magnífica!
Aquest bé de déu de detalls en la descripció dels personatges què, irremeiablement, ens predisposen.
Insisteixo en el què ja vaig comentar fa uns dies: Pobre Pla! On ha anat a parar? Amb quina colla es veu obligat a conviure?
De tots, trobo esencialment malvat i ofensiu, don Eligio. Malgrat que la resta no es queda enrere!
Davant del mostrari no es gens estrany que la dispesera, si us plau per força, i per defensar-se de les continuades agressions, es refugiï en els fogons de la cuina i, no en vulgui sortir.
La germana, la senyora Emília, és el contrapunt -en tots els sentits, fins en el menys dramàtic… me la imagino asseguda, al·liena a tot: de qualitat de cartró!
Pla esmenta, pejorativament, la monotonia dels teulats. M’ha fet recordar que vaig viure en un edifici, des del qual, veia les teulades de les cases veïnes. A mi, no obstant, m’agradava contemplar-les, especialment quan plovia. Tot plegat, traspuava una certa calma.
Notícia interessant (per trencar confusions): http://www.llibrevell.cat/wp/
Bon dia,
Absolutament d’acord amb la Maria Rosa, punt per punt (per cert, gràcies per l’enllaç). I sí, Pla aconsegueix fer que aquest don Eligio sigui un individu horrorós.
“Davant els crits i les bufonades de don Eligio i de la brometa literal dels estudiants, la dispesera no té altre camí que tancar-se a la cuina, confosa i avergonyida. La intervenció d’aquest escamot de senyorets criminaloides en els afers d’aquesta pobra dona és repugnant.”
En Pla està molt emprenyat avui, no amaga la seva compassió humana i la ràbia per la injustícia. Jo crec que els teulats, pobres, avui els toca el rebre perquè Pla està encès per tanta estupidesa concentrada. Han estat els teulats com podrien haver estat l’empedrat dels carrers, per exemple. També m’agrada aquest Pla impulsiu, que va de cara, sense proteccions.
Ahir em va agradar el comentari —per inesperat— de l’Helena sobre l’eixugament del mar: una observació molt divertida i murri, en un dia que l’entrada era lírica i contemplativa de cap a peus.
La pregunta podria ser: què passaria si – a l’època del Pla a Barcelona – hi hagués hagut televisió i s’hi fessin emissions de sèries de ficcio? La cosa no tindria color: Pla seria el guionista estrella; seria la persona, perfectament capacitada, per crear uns personatges d’una descripció genèricament fabulosa, extraordinaria,meravellosa. Hagués pintat un perfil nítid i exacte, no només dels personatges, si no de les situacions derivades de les trames inventades. La qualitat de les sèries seria inqüestionable. Pla – tot i esser-ne el rei, professionalment – hagués fracassat estrepitosament. Les seves sèries no se les miraria ningú. Un desastre. La gent vol altres coses…i d’una altra manera!
Disculpeu la bestiesa, però és ben cert que la idea m’ha vingut al cap!
No és cap bestiesa, Jaume. Jo ja fa temps que les imagino aquestes sèries i estic convençut que, sense ni alterar una coma – o les mínimes, i no per fer quelcom que “el públic es pugui empassar millor”, sin per qüestions merament tècniques – podrien ser un èxit. Jo crec, com deia aquell que tan admiro, que el públic és molt més intel·ligent del que alguns diuen i que hi ha espais desaprofitadíssims.
Evidentment que per lluitar contra els prejudicis cal anar amb armadura (“una sèrie basada amb textos del Pla, quin pal!”). Aquests prejudicis són tan potents que de vegades penso que l’èxit s’asseguraria més si no es digués d’on s’han tret els textos i es diu, per exemple, que els escrigué un anglès (o el que sigui) inventat, que vingué a estudiar a Barcelona. Amb tot, no m’agradaria de ser tan maquiavèlic, és clar.
“un gran fons de paràsit. Només li interessen les coses personals, les pròpies coses personalíssimes, i es passa la vida dient:
–Això no m’interessa… això tampoc no m’interessa…”
Pla admirava la prosa d’Eduard Girbal Jaume, a “La tragèdia de cal Pere Llarg”. Mireu el que es diu d’un personatge, en perfecta sintonia amb el Finestres:
“Als egoistes -sords i cegos- ja sol passar-los-hi aixís:
“Primer, jo; després, jo; sempre, jo.”
Per cert, Florenci, gràcies per l’elogi.
Molt hàbils i àgils – com sempre – les teves observacions, Florenci.
Més que un anglès, però, convindria més un americà amb llinatge finalitzat en y, com ara Matheu Lavinsky. Fa més!!!
També! Seria curiós de veure el tal Lavinsky palplantat enmig el bestiar de la dispesa. Sempre podria dir que a vingut a Barcelona per acabar la seva tesi sobre “identitat catalana”…
Com que tots els comentaristes ja ho heu dit tot avui sobre el text del dia -és broma, eh!- jo només comentaré un petit detall.
“És un home, petit, moreno, asticat…”
No he trobat en cap diccionari aquest mot: ASTICAT; és una errada? és un mot local? Què és? No ho sé.
Molt bona la ironia, Antoni. Mea culpa, sobretot (les dames si que s’han cenyit a l’entrada, però).
ASTCAT ha d’existir, però sembla que Pla és l’únic a emprar-la al món.
He trobat això, a “Tres biografies” (pag. 329, volum OC 10):
“Tot és net, asticat, brillant, amb les últimes coses del confort modern. El vilatge és ple de vida. Els automòbils van d’una banda a l’altre…”
Bé, ASTICAT, ho sento.
Gràcies, Florenci. Ara he mirat la traducció castellana de Dionísio Ridruejo i ho tradueix per ENTECO que és sinònim de flaco, enclenque, canijo, esmirriado.
Podria molt ben ser això.
Quina descripció tan àgil i sintètica, fins tan punyent, que ens fa Pla de la pobra dispesa on hi anà a raure. Pla no es deixa res per verd, fa literatura, i bona, d´allò que sigui, fins i tot de l´ambient més vulgarot i depriment. Era escriptor per damunt de tot, ben cert. EM
Això de “catalanes judíos” era a l’ordre del dia. Recordem només aquesta peça, estrenada mitja dotzena d’anys abans:
“EL PRESO: Acabando con la ciudad, acabaremos con el judaísmo barcelonés.
MAX: No me opongo. Barcelona semita sea destruida, como Cartago y Jerusalén. ¡Alea jacta est! Dame la mano.”
(Ramón María del Valle-Inclán, Luces de Bohemia, escena VI)