.
Diumenge. Ateneu, al matí. Llarga conversa amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important –però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per a ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg, em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.
.
Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna, les racions eren escassíssimes.
.
A la tarda tracto d’escriure alguna cosa. Descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.
“el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós”: el que denota l’enorme esforç de correcció, perquè el resultat sigui senzill, clar i modest. O sigui, que de geni natural i espontani, molt poc. Estic d’acord amb les “diabòliques dificultats d’escriure”, més que en “la diabòlica mania d’escriure”. Blai Bonet deia: “precisament perquè no hi disfruto, escric”, i com aquest autor, tants d’altres, que escriuen per les idees només. Això de la forma, l’estil, el to, la claredat, costa tant!
Molt interessant el que diu sobre la seva eina, la llengua. Si és cert o respon a un atac desmesurat de donar-se importància no ho sé, i és carn de debat estèril. Però el que és segur és que funciona com a advertència, per si de cas és (o fou) veritat. Jo miro de tenir-la en compte, dins les limitacions personals, pel que pugui ser.
Una altra cosa interessant del paràgraf, més enllà de la seva certitud o no: respira classisme contra ell mateix. Pla, l’home rural infectat pel la urbs, o el urbanitzat que enyora el camp (tema debatut ja), aquí se’ns mostra obertament dogmàtic a l’acceptar que hi ha grans llengües (les que tenen una literatura important darrere?) i que si les frases fetes són rurals no es poden emprar. Que no ho puguin ser les vulgars, passi (tot i que quines ho són?) però les rurals, per què? Sona com si, malgrat venir de on ve, no accepta que des de la parla rural (la seva identitat) no es pogués tractar a fons dels temes més importants. Jo que de rural m’hi sento poc, no puc evitar que aquesta part de l’afirmació, em sàpiga greu, per ell mateix. Ho veig com una claudicació. Però com que malgrat tot, jo, me la crec, la tinc en compte.
En tot cas, la llengua li deu molt.
No hi havia pensat mai, en el plantejament que fa l’Helena, sobre què impulsa a escriure. Ben pensat, em semblen més adequades les “diabòliques dificultats”
No obstant això, i per agreujar-ho “El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.” la llengua catalana no és la vehicular a l’ensenyament (sí més no, això és el que es desprèn de l’entrada del 22 de març). Està clar que una cosa és el llenguatge col·loquial -d’estar per casa- i l’altra, molt diferent, l’escrit -que en aquells moments estava a les beceroles!
Bona setmana
El que ens fa notar, Pla, de les seves anteriors estades a la universitat és que els professors s’adrecen a l’alumnat en castellà
Perdoneu: el paràgraf després del comiat l’havia d’esborrar!
Home, jo puc entendre la reflexió de Pla en el context històric que la fa; sortosament, i ho diu qui és pregonament pesimista, les coses una mica han millorat pel que fa al conreu de la nostra llengua catalana. De Mallorca estant, el que resulta inversemblant és la renúncia a la parla popular, que suposa una de les riqueses de la nostra escriptura, si no cau en el mal ús de les mal anomenades “variedades vernáculas”, així, en espanyol.
Completament d’acord amb l’Helena. Arribar a ser senzill, clar i modest suposa un exercici d’una dificultat tal, que no pot ser ni intuitiu ni espontani. I no sols en literatura; en qualsevol camp de la creació arribar a un domini tal de la tècnica per fer que aquesta esdevinga transparent és indispensable perquè la idea tinga contundència. Hi ha l’exemple d’aquell famós dissenyador que no donava per finalitzats els seus dissenys fins que no els havia deslliurat de tot el que era superflu. Dir les coses amb un mínim suposa, potser, un esforç màxim!
Com recorda perfectament l’Helena, sobre les dues frases de Pla “la diabòlica mania d’escriure” i “la diabòlica dificultat d’escriure” són, per mi, totalment compatibles l’una amb l’altra. Una cosa és l’obsessió (mania) per escriure, i que després, a l’hora de posar-se a escriure, li costa (dificultat) tant i tant. Però el punyetero se’n surt amb una aparent facilitat!
Jo afegiria, respecte el que diu el Francesc, que la tècnica també té una part intuitiva, i de talent, per mi és el més difícil, d’autocorregir-se, de ser objectiu i subjectiu alhora.
Haven dit: “el dinar, poc i dolent” potser era suficient.
“El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes”.
Que trist, en Pla menysprea la seva llengua, la troba vulgar. Això em fa recordar quan jo era jove, per la influència de les pel·licules trobava la llengua castellana molt millor i molt més adequada per a parlar de segons què. Per sort ja fa molts anys que vaig fer un gir de 180º i ara ja no em passa.
En canvi tenim un altre escriptor , en Josep Maria Espinàs, que escriu amb una facilitat corprenedora. No ha de refer mai un text , tal com li surt ja és ben ordenat i estructurat i d’una senzillesa i claredat excel·lents.
Potser està bé saber què pensava en Pla de l’escriptura, del procés, no ho sé, no ho tinc clar. El que sí que puc dir és que, a mi, és quan fa aquesta mena de metaliteratura, per dir-ho d’alguna manera, quan menys m’emociona. És molt millor sentir-lo descriure la gent del carrer, les seves amistats, els plats de què gaudia… Quan llegeixo, llegeixo, rellegeixo i de vegades en veu alta, no gaire, però sí prou per sentir el so dels seus mots, me l’imagino parlant -sempre tinc al cap una entrevista que tenia de TVE en blanc i negre.
Anna Maria, no crec que Pla la menysprei, la llengua, quan fa aquells comentaris. Com diu en Josep Joan “jo puc entendre la reflexió de Pla en el context històric que la fa; sortosament, i ho diu qui és pregonament pesimista, les coses una mica han millorat pel que fa al conreu de la nostra llengua catalana.” i, jo mateixa ho amplio:en la normalització, tot just, s’hi està treballant a principis del segle XX -Pompeu Fabra edita la seva Gramàtica Catalana el 1918- Està clar que la mancança, fins aleshores d’aquestes normes bàsiques, impliquen inconvenients i obstacles a l’hora d’expressar-se (més en una persona literàriament, escrupulosa i concisa com Pla). Crec que és d’això, què se’n lamenta!
Martí, jo també recordo aquella entrevista a TVE: la hi va fer Joaquin Soler Serrano i, jo la vaig recuperar gràcies a l’enllaç del bloqg!
Bon dia,
Martí:
A mi m’embadaleixen, no sé per què, els escriptors quan parlen de com escriuen. M’interessa molt. La vida i la mort, l’amor i la mateixa poesia són els principals temes dels poetes, ho deia Jordi Julià, crític i poeta.
Josep Pla parla aquí d’un problema que encara no hem solucionat: utilitzar un català literari fluït i senzill sense caure en el to incòmode i rústic, a vegades anacrònic, és complicadíssim. Tot i això, no ens podem queixar: sembla que el català, en contrast amb el pessimisme de l’opinió pública, avanci tímidament vers una llengua menys prototípica i més lliure, més elàstica. Hem de tenir en compte, a més, que literàriament es tracta d’una llengua jove que es va recrear fa tan sols cent cinquanta o dos cents anys. I que, prèviament, durant tres-cents o quatre-cents anys, va estar restringida a l’àmbit administratiu i popular. Per tant, és normal que encara tingui aquest deix rústic i anquilosat, tot i que cada cop es va fent més imperceptible. De fet, en alguns autors contemporanis, es fa bastant difícil detectar-lo: Quim Monzó o Mercè Rodoreda en prosa, i en poesia, un Txema Martínez o un Sebastià Alzamora.