Retorn a Palafrugell. — L’estiueig s’ha acabat inexorablement. El carro del mas carrega els matalassos i els altres objectes. Els qui es queden –qüestió de dos o tres dies– semblen més pansits que els qui marxen. A mitja tarda emprenc la carretera a peu. Al pla de Santa Margarida, que és tan fi, hi ha una llum que ja no és la d’estiu: una llum dolça, vagament tocada de color de préssec.
En arribar a casa, sensació desagradable en posar-me les sabates –que em van una mica petites– i la corbata, que em fa una nosa que m’angunieja. Surto al carrer, quan s’encenen els llums. Sento com si m’haguessin posat dins una faixa massa estreta. De tota manera, el fet de trobar-me en un redós, de no tenir tan a prop la mar i el vent, és molt agradable. La llum elèctrica fa un efecte deliciós: és blanca i tèbia. La gent –que no va tant en cos de mànigues ni tan espitregada– sembla més formal i discreta.
Avui em plau destacar el fragment que diu:
“Al pla de Santa Margarida, que és tan fi, hi ha una llum que ja no és la d’estiu: una llum dolça, vagament tocada de color de préssec.”
Com que l’entrada d’avui és molt breu, us hi poso si em donen permís en Jordi i en Ramon, un fragment del próleg de Cristina Badosa que us comentava l’altre dia:
“El quadern gris reuneix un mosaic divers de temes, sensacions i experiències, i si no fos per la veu del narrador que els dóna unitat, l’obra seria fragmentària i caòtica. I aquest narrador, malgrat tots els defectes que ens havia confessat en llibres anteriors, té una il·lusió tan vital davant la realitat que el lector se sent aviat seduït per la seva veu, riu amb ell dels comportaments afectats pel convencionalisme, se sent atret per l’agudesa de les reflexions morals, s’encanta amb els paisatges palpitants de vida i sensualitat que li posa al davant.
Breu, Pla sedueix perquè aconsegueix de fer participar el lector en el lent camí per fer-se amb un estil, és a dir en la recerca d’un jo literari que des de la primera plana està perfectament construït.”
CRISTINA BADOSA
Pròleg a l’edició del Quadern gris.
Cercle de Lectors, 1997
La tornada de les vacances i el retobament amb el comfort discret que suposa la rutina diària. Evidentment, els temps han canviat i. respecte al “vestuari”de la gent , desgraciadament,ja no hi ha tanta diferència entre el que es porta a la platja o a la muntanya que el que es porta a la ciutat on la gent apareix ja només despitregada i amb cos de màniga : simplement no porta camisa.
Completament d’acord amb tú, Jordi.
I és que s’ha perdut part de les antigues costums que posàven cada cosa al seu lloc.
Poder per això el temps i el món estant com estant?
Personalment em plau que s’acavi l’estiu, em plau la llum tocada de color de préssec, em plau el retorn a la casa.
Jo, personalment, entenc prou bé les paraules de Pla quan es refereix a la vestimenta “més formal i discreta”. En el meu cas particular, procuro vestir correctament – formal i discret – per un simple acte d’amor que ajudi a la convivència.
Durant l’època estival, actualment, m’ho passo força malament: asseure’s, dalt d’un avió replè de personal, a tocar d’un individu amb una mena de samarreta imperi (ampliament suada…) i xancletes, francament, fa de molt mal veure i de pitjor “sentir”, i disculpeu el realisme que no és precisament poètic.
No puc estar més d’acord amb tot el que s’ha dit aquí, des de l’entrada del 1918 fins el que ha vingut noranta anys més tard. I aquest setembre, especialment, estic encantadíssim de tornar a les sabates que van petites i corbates que anguniegen. Tot el que dieu és cert; no és ni esnobisme ni ganes de portar la contraria: el retorn de la rutina pot tenir un punt antidepressiu.
Per en Jaume Santacana: per més poc poètic que titllis el teu realisme, és com una bufetada que et solidaritza de cop. El quadre que has pintat fa venir ganes de plorar, de debò.
És un fragment deliciós! També, ara i aquí, els raigs del sol configuren altres tons: fan un regust de tardor…
Bon vespre,
Hola a tots/es,
Hui he sentit el mateix que va sentir Josep aquell 1 de setembre.
Tambè l’he reflectic al meu diari.
La llum hui és diferent, sembla que el sol ha camviat el seu vestit, és una mica més tebi encara que ací a València fa molta calor.
Salutacions,
Estel J.
Hola, amigos, mucho gusto en volver a reencontrarme con ustedes y el primero de septiembre de Pla. Por cierto, una vuelta a lo cotidiano absolutamente formal y discreta.
¡Casi dos meses alejado de las cosas de Internet!
¡Uf…!