Passo una gran part de la nit en una saleta de l’Ateneu amb Joan Estelrich –un Estelrich dominat per la necessitat de fer confidències.
Físicament, és un lleoní –i un lleoní pràcticament de naixença, cosa realment singular, perquè el tipus humà lleoní se sol manifestar en l’edat madura. Impressionant tipus! A més, és un teatral. Ho teatralitza tot i té una tendència a la supervaloració naturalíssima. Enorme vitalitat, en tots els aspectes. Es guanya, fent d’intel·lectual, admirablement bé la vida. Porta, darrera seu, un camí llarguíssim. Ha escrit enormement, donat conferències, ha tingut un duel amb un militar, ha estat amonestat per un bisbe. Això sembla dibuixar una carrera. Com que no s’està de res, ha tingut també la seva crisi religiosa. Avui és un collfred –un agnòstic, diu ell. La seva obsessió contra D’Ors és frenètica. Diu que D’Ors no tolera individualitats –i que això justifica l’execució sumària i decisiva. Externament em fa pensar en el que devien ésser els intrigants, poetes de les petites corts italianes del barroc. Però el curiós és que, d’intrigant, no en té res. Si no es fa l’acció de barrar-li el pas, la seva posició és el ditirambe sistemàtic, l’elogi permanent. El mallorquinisme ensucrat l’embafa una mica. El seu propòsit és mantenir-se constantment en un estat ereccional entusiàstic i pànic.
Tot anant al llit penso que personalment no m’hauria pas estat agradable que el moment italià de la meva joventut hagués estat gaire visible. Ara bé: comprenc perfectament que els altres hi tinguin un perfecte dret. La meva tàctica ha estat sempre la cautela. Els joves, però, són ells.
Interessants aquests mots planians: http://www.rodamots.com/mot_cerca_tema.asp?tipus=mots%20planians
Per la descripció tan positiva que en fa, sembla que admira Joan Estelrich -amb qui mantindrà una llarga relació, fins i tot, durant l’exili, segons que explica l’Enric Vila a “El nostre heroi, Josep Pla”. Certament, un llibre apassionant: no tan sols pel què hi diu sobre Pla (que també), sinó per com ho diu i el què suscita, genera…
Pla, segueix als vint-i-un anys, sentint-se vell? o, és que el darrer paràgraf forma part d’una revisió posterior? “Tot anant al llit penso que personalment no m’hauria pas estat agradable que el moment italià de la meva joventut hagués estat gaire visible. Ara bé: comprenc perfectament que els altres hi tinguin un perfecte dret. La meva tàctica ha estat sempre la cautela. Els joves, però, són ells.”
Bon dia,
Sospito que ara han de ser ben pocs els joves que ara passin un moment italià. Aquests elements quasi subversius, si existeixen, deuen ser tinguts pels originals de la classe (per dir-ho suau). Ara trobo que priva més la nostàlgia pel Bronx, o el que sigui, per tal de desafinar amb l’ermita romànica o l’edifici modernista del fons.
De fet, si haig de ser sincer, no acabo d’entendre, entre d’altres valoracions que ara resulten estranyíssimes, que al seu temps potser no ho eren tant (com el mallorquinisme), aquesta classificació que té dels moments de la vida. El moment italià poden ser coses molt contràries: atipar-se de cultura clàssica, de la mà de cent Petrarques; engegar-la a pastar fang esperonat pels Marinetti, etc. Em fa gràcia, això sí. No ho canvio per res.
Bona tarda.
Sí, Maria Rosa, el darrer paràgraf forma part d’una revisió posterior. El primer quadern gris diu:
“Anant al llit penso – recordant a Estelrich – que un dels perills de la joventut es passar per un moment italià.”
No és cap comentari del dia, però sí una cosa trobada auvi per aquestes xarxes. Potser en Florenci en sap alguna cosa?
http://www.penedesfera.cat/2009/03/26/acabo-de-rebre-el-punt-d-el-quadern-gris/
Alsa, Ramon! Mira que anar a posar justament aquest comentari tan patata! El que està fet està fet, no ens amagarem ara, però si que no m’esperava apareixer aquí enmig.
Per cert, el punt és molt maco.
Aprofitant la resposta: déu n’hi do la frase “El seu propòsit és mantenir-se constantment en un estat ereccional entusiàstic i pànic.”
Bona nit i que tingueu uns bons estats d’aquests (amb mesura… o no)
“Diu que D’Ors no tolera individualitats –i que això justifica l’execució sumària i decisiva”. Jo no toleraria que no toleressin la individualitat, però no suporto la pena de mort sota cap pretext. “L’idiota” de Dostoievski diu:
“Perquè de fet, el dolor principal, el més fort, potser no és el de les ferides sinó saber amb tota seguretat que al cap d’una hora, al cap de deu minuts, de mig minut, d’ara, d’ara mateix, l’ànima fugirà volant del cos i ja no tornaràs a ser una persona, i que això s’esdevindrà irremissiblement; sobretot, que és “irremissible”". “Matar per haver matat és un càstig incommensurablement més gran que el crim mateix”.
M’he pogut assabentar que a Pla també van ser a punt d’afusellar-lo, pobre.