Acompanyo el meu pare a Sant Gervasi. Hi va a fer una visita a un seu amic que és en una clínica. Mentre dura, em passejo una mica pels carrers. Recordo que durant els primers anys d’Universitat havia rodat pels carrers de Sant Gervasi sense tenir exactament cap objecte –sobretot els diumenges a la tarda, els diumenges de primavera, divinament tristos.
Ho trobava molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i caminets amb brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbetes i teuladetes amb uns terradets. En aquests jardinets, hi sol haver gallinerets amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i tramviets de via estreta. L’ús del diminutiu em surt espontàniament, no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant Gervasi siguin d’una mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, em fa veure Sant Gervasi com un poble en miniatura. La proximitat del contrast augmenta encara la il·lusió. És clar: els de Sant Gervasi tenen les mateixes dimensions que els altres homes, mengen en plats i usen sabates de les mateixes mides que la majoria de la gent. Però això no vol dir que Sant Gervasi no faci l’efecte d’una miniatura.
Els crepuscles d’aquelles tardes de primavera començaven d’allargar-se i el ponent era de color de crema i de braç de gitano. Sobre una paret ocre del carrer en calma, gairebé desert, es veien passar, donant-se la mà, dos enamorats que es miraven, sense dir-se res, d’una manera lànguida. Sobre les parets dels jardins queien, de vegades, unes mates d’arbres de fulla fina i dibuixada. Dues monges xiuxiuejaven davant d’un cancell, amb una estampeta a la mà i el somriure preparat per a quan obrissin. Més amunt us topàveu amb un home vestit de pagès que es passejava ara un pas, ara un altre, amb el nas enlaire. Era un malalt. Era l’home del seu poble que estava més malalt. L’havien deixat anar unes hores de la clínica per distreure’l i anar-lo preparant. No passaran pas gaires dies sense que l’obrin en canal. Mentrestant és el grip embadalit que es passeja pels carrers amb la brusa a l’esquena i la vareta a la mà. Entre els dos ferros d’una reixa, veig, al fons d’un jardí minúscul, una font rústega degotant sobre unes molses i unes petxines i un banc de ciment imitant troncs d’arbres. Una caseta de color d’ous batuts polvoritzada de canyella s’amagava sota el fullatge. Més enllà hi havia la cal·ligrafia precisa d’una feixa d’hort i sobre un fons de bròquils d’un verd aspre es veia un senyor en cos de mànegues, la barba negra, el coll planxat, els punys rodons, una cadena i un medalló penjant, que feia anar la fanga. Apareixia una casa de color de rosa, amb una glorieta amb persianes verdes al costat i sobre la mica de sorra de l’entrada, un balancí, una taula i, a sobre, un diari. Mentrestant havíem passat per davant de tres fabriquetes, absurdes fabriquetes de Sant Gervasi! La primera era una fàbrica de caramels; la segona d’elàstics, la tercera de carquinyolis. Una fàbrica de carquinyolis! Eren tres olors diverses, perfectament suportables, però que barrejades feien un conjunt singular. Però era impossible d’aturar-se… A la cantonada una parella de la seguretat de cavall feia amb una raspa una escena enraonada del «Rapte de les Sabines» –d’una semblança vaga. Miolava un gat a la riera i un gos lladrava sobre un terrat. Passava un frare amb la vista baixa i després un jove que semblava un poeta. Se sentia la campana d’un convent –inversemblantment menuda– que feia un soroll esquerdat i rutinari.
Així solia morir el dia a Sant Gervasi de Cassoles. Després, damunt d’un teulat sortia una lluna embolicada en els fils de l’electricitat i per l’escletxa d’una finestra venia una olor de càmfora; ací se sentia una olor de vedella amb pèsols; allà, de bacallà a la llauna…
Quina delícia! Pla em fa sentir bé amb les seves descripcions (una fàbrica de carquinyolis!). No dic que no tingui, de vegades, algun prejudici o mania estranys, típics de l’època, avui obsolets. Però en general té una mirada tan neta, tan de primera vegada, que em renova. Després, treu conclusions iròniques o no, sempre divertides, però mai s’imposa al paisatge. Va pels llocs com si fos tonto i és llest. És nota. Però és agradabilíssim veure com confia en la llestesa del lector, sense tampoc adular-lo. Quin gust sentir tant de respecte!
Avui fa gairebé cent anys (13-IV-1909) Eugeni d’Ors escrivia al Glosari: “El primer dever (sic) del paisatgista és no formar part del paisatge.” Quin contrast. D’Ors em produeix un efecte depriment, em destroça. També és com una droga: en llegri-lo ho passo fatal, sí, però no el puc deixar. En el millor dels casos, aquest home cultíssim et proposa grans reflexions, però et fa sentir petit per la teva ignorància; en el pitjor, et carrega de romanços inargumentats. Ataca irat l’ús dels tres punts, per exemple. Avui, en Pla els fa servir dues vegades, i no passa res. Quin descans! Mentre l’un m’oprimeix l’ànima i em coarta, l’altra em relaxa, sense tampoc donar-me peixet. Gràcies senyor Pla!
I gràcies Antoni per la informació d’ahir, il·luminadora, com sempre.
Sembla que tenia gana…
“Mentrestant és el grip embadalit que es passeja pels carrers amb la brusa a l’esquena i la vareta a la mà”: aquesta personificació de la grip m’ha costat horrors d’entendre-la! I encara no entenc què hi vol dir la brusa, potser que si vas sense camisa segur que l’agafes, la grip. Sembla una mica el fantàstic en el quotidià, o el realisme màgic, també per les paraules en diminutiu.
Florenci: D’Ors “Ataca irat l’ús dels tres punts, per exemple”: algun cop algú m’ha criticat pels tres punts, que no faig servir pas gaire. És com criticar el zoom en cinema, o la primera persona en una novel.la, i d’altres normes que no serveixen gens, perquè no hi solen haver regles universals.
Primer, em va sobtar tot aquest reguitzell de diminutius. Després em va fer somriure l’explicació, la manera de trencar l’equívoc!
Ara, Florenci, m’has fet venir ganes de llegir d’Ors; de comprovar: quin efecte em fa i, quina diferència hi trobo amb Pla… (Dispenseu. No voldria, de cap manera, establir un diàleg, malgrat això, he de dir que: hi ha textos que requereixen la utilització del tres punts, que els hi escauen!)
El darrer paràgraf és deliciós, balsàmic. Indica, justament això, que s’acaba: el text, una idea, el dia…
Bon cap de setmana,
Helena es pregunta pel significat de la brusa. No ho tinc clar jo, però ací, al País Valencià, sobre tot a l’Horta de València, la Ribera i la Safor, els llauradors (és a dir, els nostres pagesos) es revestien amb la brusa per damunt de la camisa i, si feia calor, se la treien, com ara ens podem treure l’americana o el jersei, i se la tiraven a l’esquena. Eixa és la imatge que ha generat en mi el passatge.
I posats a resaltar una imatge paisatgística de l’entrada d’avui: “… la cal·ligrafia precissa d’una feixa d’hort…” (els punts suspensius…)
La frase em recorda molt les fotografies de paisatge de Mario Giacomelli (Senigallia, 1925-2000) de qui us adjunte un enllaç per si voleu mirar-s’ho:
http://www.mariogiacomelli.it/64_paesaggi03.html
“precisa”, disculpeu-me l’errada ortogràfica.
La brusa i la vareta, la imatge d’un desvagat que s’hi passeja. No?
El fragment dels diminutius és perfecte. Just en el moment que començaria a fer-se pesat amb tanta repetició, ho talla.
Aquesta descripció que acaba amb l’expressió de les olors domèstiques (“olor de càmfora”, “olor de vedella amb pèsols”, “de bacallà a la llauna”) presenta el cèlebre recurs planià a definir els colors amb elements quotidians molt suggerents i evocadors. Un recurs que sempre toca alguna fibra subtil en el lector. Que colpeix algun ressort intern.
En la nota d’avui, n’hi ha dues mostres, que ens obliguen a cercar en el laboratori de pixelació de la nostra memòria íntima el color exacte:
“el ponent era de color de crema i de braç de gitano” i “una caseta de color d’ous batuts polvoritzada de canyella”.
Quan Pla ens descriu una ciutat acostuma a tirar mà del recurs. A mi m’agrada molt trobar-me’l. En llegir aquests exemples, m’han vingut al cap, de seguida, dues coloracions: la descripció de Roma amb el color de “pollastre rostit” i la de Brusel·les amb color de “puré de pèsols”. Coses de la primavera plujosa.
La vareta: la grip convertida en persona, es dedica a anar repartint la malaltia a sorts, com amb una vareta va escollint les seves víctimes.
Em plau:”una lluna embolicada en els fils de l’electricitat”, una cosa tan romàntica en una altra de molt prosaica.
El DCVB defineix també el grip «que s’aplica per befa als pagesos», sinònim de taujà o pagerol. I la GEC, vareta, també, com a «bastó forcat que el saurí sosté per ambdós extrems mentre cerca aigua».
Entenc que la “vareta del grip” equival a la dalla que es representa en mans del personatge mític de “la mort”.
A mi, personalment, la utilització dels tres punts – quan cal, és clar – me pareix correcta. Ve a ser – i perdoneu pel símil – com el signe del calderó musical: una mena de ressó, d’allargament d’un final…
Totalment d’acord amb tots els comentaris que heu fet,
He trobat molt encertat ” un frare amb la vista baixa” ja que dóna una imatge quasi cinematogràfica, no cal dir res més… (3 punts).
També m’ha agradat força “el soroll esquerdat i rutinari de la campana”, el soroll rutinari ens suggereix el silenci, la quietud i el passar dels dies, aquest moviment cíclic de les estacions i del temps en general.
El tex d’avui dedicat a Sant Gervasi no és del Primer quadern gris, és un fruit de l’arbre del Pla madur.