Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en salada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.
Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l’aigua del safareig. Els gats vigilen si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.
Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l’escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrera de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s’hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada –que deprimeix.
.
Els dos grans panorames d’aquest país són els que es veuen des del Pedró de Pals i del Molí de Vent, de Begur. Però n’hi ha un altre que és menys conegut, que és el que es veu abans d’arribar al coll de Morena, cent cinquanta metres més amunt del mas, amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós. És absolutament perfecte –malgrat la impertinència d’aplicar a un panorama l’adjectiu perfecte.
Capvespre rúfol, aire displicent. Els carrers de la vila són deserts. Només es passeja el senyor Roig, amunt i avall del carrer de Cavallers –sense res al cap, amb el bastó penjat al braç. En les seves inacabables hores de passejant solitari, ¿què pensa el senyor Roig? Compon música in mente? ¿Planeja alguna venda de suro? Imagina algun plat exquisit? Sabem que el senyor Roig és compositor. Sabem que és un comerciant aprofitat i fred. Que és la primera forquilla de Palafrugell, un excel·lent gourmet. Però, què sabem del senyor Roig? De la gent que no veiem mai, què en sabem?
“En la naturalesa, ningú no està mai parat.” En res. Sempre hi ha un gat esperant. Si no saps ser gat cal saber aguantar el vol.
L’últim paràgraf és la pura veritat: de la gent que no veiem mai, què en sabem? (ni de la que veiem, de fet). La vida és una cosa tan informe que no es pot abraçar, se t’escapa per tot arreu. Només els gats, que tenen clar l’objectiu i passen del que ignoren. En Pla és un ser sensible i intel·ligent, però no és un gat. Ni tan sols una oreneta. Ell se’ls mira, s’ho mira tot, i tracta de capturar-ho com pot. Però l’evidència de que, tot i el talent que té, se li escoli una part de vida humana, de paisatge, el deix perplex. És la constatació tràgica d’un fracàs terrible: no és pot descriure tot, ni tan sols ell pot. Però la desesperació és tan fonda que et glaça l’ànima. Llavors, el fracàs es torna èxit: des d’una llunyana època futura, alguns lectors s’emocionen i comparteixen aquesta sensació indescriptible. Alguns, potser poquets, tenim la vaga sensació que burlem una mica la soledat, la normal, la de cada dia. Gràcies.
Bon dia.
Quin esclat de verdor. Quina delícia per als sentits, el gust bàsicament. L’inici de l’entrada d’avui em fa salivar. De la resta, en Florenci ens en deixa un tast, en la seva línia!
Com deia, ahir l’Helena, són les contradiccions de Pla: el plaent en oposició al que deprimeix…
Bon dia,
El fragment d’avui, més o menys igual, és d’El primer quadern gris. És perfecte, i dic perfecte expressament, fent servir la impertinència de l’adjectiu que comenta Pla.
Hi ha un petit detall: l’autor té l’amabilitat d’ampliar-nos la informació sobre el paisatge que es veu abans d’arribar al coll de Morena. A El primer quadern no hi detalla això: “…amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós.” És un afegit del Pla madur, com si tingués ganes d’ajudar-nos a trobar aquest paisatge als lectors que vulguin anar a veure’l.
Bon dia.
“absolutament perfecte”: l’adverbi, si fós un adjectiu, “absolut”, seria un epítet igual com persones “humanes”. Una cosa perfecta sempre ho és (de fet no ho és mai) de forma absoluta, si no ja no ho seria.
“de la gent que no veiem mai, què en sabem?” A la seva època no ho sé, però actualment es tenen tants amics virtuals… Què en sabem, de tots els que escriuen en aquest bloc? El que diu Pla té relació amb el que deia ahir: “Només les coses concretes i tangibles són agradables”. Si això fós veritat no escriuria pas.
A l’Avui d’avui, Patrícia Gabancho parla de Josep Pla a propòsit del llibre d’Enric Vila.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/161096/altre/josep/pla.html
Aquells que tenim l’immensa sort de poder cultivar (civilitzar, que en deia Pla) un petit hort, per ventura gaudim d’un “plus” de sensibilitat, tot llegint l’entrada d’avui, tan botànica i tan tendre.
Tot i que aquest article de Patrícia Gabancho parla de com van tirar l’avi de Vila del tramvia en marxa, per haver parlat en català, no ressalta que el que havia fet en aquest idioma és demanar perdó per haver trepitjat algú que parlava en castellà. Esperpèntic. Com que Vila diu que era un màrtir, doncs, m’havia confós i pensava que en caure va morir fins i tot. De fet és el passatge que més m’ha colpit, perquè alguns diguin que les seves pròpies refexions sobren, en aquest llibre!
En això del català s’ha de fer com els negres que van començar a no baixar de la vorera en venir un blanc. I llegir Pla és el millor antídot contra els prejudicis que corren al voltant de la seva persona, no fa falta Vila, de fet.