Al carrer de Cavallers trobo Marià Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit, queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme –modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.
Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.
–Ja sabeu l’amistat que hi tinc. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, disfruta com un boig. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria tenir una casa en despoblat, un mas, per anar-hi els dies de pluja –per anar-hi a veure i a sentir ploure…
Vinyas fa una pausa i afegeix:
–La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia», digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. Nydia1 és la millor sardana que mai s’hagi escrit en aquest país, una pura meravella…
Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veiem mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.
.
Joan B. Coromina diu al cafè:
–El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: s’hi assembla?, ¿no s’hi assembla? En pintura no hi ha més que realisme o literatura d’ínfima categoria.
Coromina fa aquesta síntesi fascinat –amb raó– per la pintura del vell Gimeno,que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…
.
Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.
.
Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Nydia, sardana de Garreta, és datada del 1920 —n. ed. bloQG [↩]
Etiquetes: art, art i arts plàstiques
Brutal! Aquest home té una manera d’explicar les coses que enganxa. Em recorda molt a la gent de tota la vida de Sant Boi, el poble on he nascut. La manera de parlar, els temes de què parlen, aquesta naturalitat per parlar de les coses més trascendents o de les més intrascendents sense haver de canviar ni el to, ni el posat, ni la modèstia (o l’absència, segons cadascú). Un plaer.
L’art és renyit amb la racionalitat, els coneixements, fins i tot l’intel.lecte, és el que roman quan hem oblidat la resta. Per això diu Pla “És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible”: la força de l’art primitiu, per exemple.
Coromina diu: “En pintura no hi ha més que realisme o literatura d’ínfima categoria”, “Hi hauria, em sembla, molt a dir…”, diu Pla. La pintura realista en el fons també té un principi d’abstracció, per molt que hi busquem la semblança, l’art sempre distorsiona.
A mi també m’agrada de veure ploure! Però prefereixo de viure a Catalunya que a Anglaterra.
La definició que Pla situa en boca del seu personatge d’avui, Marià Vinyas, sobre Juli Garreta és excelsa: “És la meravella de la consciència infal.lible”. No s’hi pot afegir gran cosa més…
Jaume, no vull semblar repel.lent, però hi diu “inconsciència”, i no consciència, justament per això que deia: l’art i l’amor no passen per l’enteniment (amb això amplio el que en deia Hesse, de l’amor).
Helena:
Disculpes públiques i agraïment personal.
Ha estat un error meu involuntari. Volia dir: “inconsciència”. és un fet que, sense la correcció (gràcies, novament) l’expressió no té ni gràcia ni sentit.
Molt oportuna l’observació d’en Ramon i en Jordi, de Xarxa de Mots referent a la data de composició de la sardana Nydia, l’any 1920. Si les anotacions d’avui corresponen al 4 de setembre de 1918, la data de Nydia (1920) indica que el dietari va ésser reelaborat posteriorment sense fixar-se gaire amb detalls tan insignificants com aquest.
D’altra banda, crec que aquí s’ha d’esmentar l’important “Homenot” que Pla va dedicar a Juli Garreta. El trobareu al volum 21 de l’O.C. Homenots. Tercera sèrie.
Agraïts de les teves floretes, Antoni, només m’excuso dient que la referència al pintor Gimeno ja conté una remissió a l’OC (Fundació Josep Pla, amb detall dels llibres i dels ‘Homenots’), si bé això no justifica no haver-ho fet aquí i allà, tant amb el músic com amb el pintor.
De la mateixa manera, personalment també coincideixo amb el que han dit en Martí, l’Helena i en Jaume: moltes coincidències sobre un Pla carregat de plans i més plans.
Guerra, sardanes i pintura. Què hauria fet un francòfil i germanòfil alhora? el sepuku polític?
Ignorava -totalment- l’anacronisme que ha resaltat l’Antoni. De tota manera sigui benvingut si ens ha de parlar del que ho fa.
No m’agrada -ai!- la frase “A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats…” a on, pel meu gust, se l’hi envà una mica la mà en la retòrica, sobretot perquè la idea d’autoanàlisi del paràgraf la trobo molt bona, per crua i valenta, tot i la barreja de protecció i desprotecció personal (sembla un escarabat piloter que vol i dol, amagant-se i exhibint-se rera la pilota que arrossega). Tot i això, que fàcil que és criticar, eh!
Estic en desacord amb el que diu el Sr. Cuito a la pàgina 138 del llibre d’Enric Vila “El nostre heroi, Josep Pla”: “Quan esclata la guerra, la literatura catalana amb prou feines ha cremat, i molt a correcuita, les etapes del XIX francès, i ell arriba fins on pot arribar…” (es refereix a Pla, volent dir que no va atrapar el segle XX). “La llum del Sol no sap què fa,/ i per tant no s’erra, i és comuna i bona”: això ho diu Pessoa a través del seu heterònim Caeiro. Que ve a ser el mateix que “la meravella de la inconsciència infal.lible” de Pla. I Pessoa és rotundament representatiu del segle XX, igual com Kafka. Per això ho dic. A més, que me’n diria dels altres autors de la seva època, tampoc no van atrapar el segle?
També sóc en desacord que Pla hagués d’haver fet una “gran obra”, ja la va fer. Amb la seva circumstància, igual com tots.