Diumenge. Passats tres inacabables dies sense escriure. La qüestió és entaforar-vos en la memòria una infinitat de coses de les quals des de cap punt de vista no podeu tenir la més petita idea. És absurd. Ridícul fins a la franca hilaritat.
La memòria té recursos admirables per a mantenir visibles en el teló de la vostra visualitat anímica les coses que teniu la pretensió de recordar. Quan vaig estudiar el retracte, tenia mal de queixal. En el programa, al costat del qüestionari referent al retracte, hi he escrit amb llapis vermell: dia de mal de queixal. Si em toca aquesta lliçó, la referència lateral del mal de queixal m’ajudarà a parlar del retracte amb una certa facilitat. Aquests auxilis paral·lels són les crosses de la memòria. Com més abunden les crosses, més viu és el record, més possibilitats té la memòria. Per a encendre el foc de la memòria és indispensable una guspira –la que sigui, vingui d’allà on vingui. Si fos possible de paral·lelitzar les coses que us convindria recordar, amb obsessions persistents –que generalment es refereixen als moments en què el vostre amor propi ha estat ferit–, podríeu arribar a tenir una memòria magnífica.
Però tot això té un aire bastant sinistre.
Aquell vers de Víctor Hugo, prodigi d’harmonia imitativa: Watterloo, Watterloo, Watterloo, morne plaine… em ve sovint a la memòria en aquestes inacabables hores de repetir les assignatures.
Empollar, empollar, empollar, «morne plaine»…
Personalment, em seria igual que em suspenguessin com que m’aprovessin. Però, encara que alguns amics creguin que sóc un home desproveït de sentiments, he de confessar que, davant de la davallada de la família (de la davallada econòmica de la família), sentiria un vivíssim remordiment si em suspenguessin.
.
Trobat Alexandre Plana al carrer de Pelayo. Plana, a qui, per cert, no es coneixen gaires amistats femenines, és tendre amb els amics. Davant de la meva inquietud, em mira amb la seva cara lleugerament picada de verola, l’ull boví.
–No serà res… —em diu—. No serà res…
I em passa amb suavitat la mà per l’espatlla.
En un determinat moment, la seva mirada semblava tan plena de llàstima, que no crec pas que n’hagués utilitzada una altra si m’hagués vist amb una pulmonia al llit.
.
.
El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent; el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps.
He llegit unes teories actuals sobre com mantenir la memòria que tenien algun contacte amb això que diu aquí en Pla. No sé quin sistema cal seguir, però, per acabar amb la memòria selectiva. A aquesta li encantar arrencar del senyor de la foto de dalt de tot el que no li interessa.
El paràgraf corresponent sobre l’amable Alexandre plana alimenta certes teories. M’agrada la seva tendresa, que voleu que us digui. Amb la mala llet que ha corregut sempre pel món, per contrastar, va bé.
Bona setmana.
L’anècdota ajuda a recordar, és un recurs memotècnic, tan bo com la rima o les figures literàries en un text. Per això els bons professors deixen anar anècdotes de tant en tant, el que sol quedar quan ho has oblidat tot. És curiós com essencial i accessori es toquen sense voler moltes vegades en la nostra memòria.
“El pensament és sempre insatisfactori”, seria paral.lel a: “l’amor romàntic, per tant, és un camí de desil.lusió”, que diu Pessoa a l’entrada 111 d’“El llibre del desassossec”. Per cert, és més que evident que es pot considerar Pla entre els cracs del segle XX, Joyce, Proust, Kafka i Pessoa.
Del misteriós tema de l’espai i el temps ja n’havia parlat Pla el 18 de desembre. I segurament que deurà tornar a sortir, però no crec que sigui precisament intel.ligible.
Es pot traduir “morne plaine” per “tenebrosa planura”, pregunto?
Ja ho he capit: la raó, el positivisme, l’objectiu, en el visible, l’espai. La sensibilitat, la intuïció, l’inconscient, en el temps, que no es veu, que es mou. El que encara no acabo d’entendre és la qüestió de “trist, indiferent”(suposo que per fred) o de “trist o alegre”( suposo que per inestable) amb què els adjectiva. De mica en mica…
Aquesta traducció, jo que no sé francès, Antoni, em sembla més que adequada.
La memòria a la que Pla es refereix és, purament, un arxiu general sobre qualsevol temàtica: és la memòria de l’estudiant i de l’opositor. A l’època en la que em va tocar estudiar – en una escola liberal i catalanista, per cert – m’insistien molt en el fet d’utilitzar la memòria per retenir les claus necessàries per obrir els arxius generals. és a dir, no pas la memòria d’elefant, si no, suposo, la selectiva. De tota manera, ens ensenyaven a cultivar la memòria, a tenir ben engreixada la mecànica que força la màquina.
La memòria! És ben curiós, com depenent de les diverses i distintes èpoques -periodes de temps-, té diferents consideracions. Recordo, que en el moment d’iniciar els meus estudis, la memòria era un element fonamental -les taules de multiplicar, la llista dels Reis Gots, els rius de la península, etc. Passats uns anys i, coincidint amb l’etapa del batxillerat, el concepte de memòria havia canviat totalment. Llavors la frase que imperava era; la memòria és la inteligència dels tontos. L’important no era recordar dades sinó entendre la idea. Amb tot, no m’hagués fet res que em diguessin tonta!
De les darreres fases d’estudiant, el recurs memorístic que utilitzava i que em donava bon resultat, era el fotogràfic -visualització d’imatges. Per això mateix i, a banda de valer-me per estudiar, “passar-me els apunts de les classes a net” servia per fixar-ho, tot plegat, en la retina.
Bon dia,