De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.
.
Ahir es produí una avaria en els forns de suro aglomerat i els obrers hagueren de plegar fora d’horari. Un d’ells entrà a casa seva i es trobà amb la sorpresa que un 
home en calçotets seia, en un balancí, al corredor de la casa, amb un aire de parar la fresca, satisfet i enriolat. Al seu costat hi havia una tauleta amb unes galetes i un vaset de vi ranci.
–I doncs, mestre, què feu aquí…? –preguntà el marit amb un aire literalment astorat.
–He vingut a donar un encàrrec a la teva dona… i com que comença de fer calor… ja ho comprendràs… –digué el qui semblava parar la fresca, amb una veu molt pausada.
El marit quedà tan absolutament sorprès que quedà paralitzat i no pogué articular ni una sola paraula.
El meu amic R. Medir sol afirmar –el senyor Medir és molt erudit en qüestions d’història local– que els palafrugellencs tenim una especial capacitat per a treure’ns ràpidament els pantalons i quedar en calçotets, en qualsevol lloc i faci el temps que faci.
És incomptable el nombre de persones de Palafrugell –però potser a tot arreu és igual– que només pensen a fer àpats. Fer un esmorzar, un dinar, un berenar, un sopar –de vegades un berenar-sopar: aquest és l’ideal. Gairebé es pot afirmar que aquest és l’únic ideal. Deu ésser per això que la notícia segons la qual el ciutadà Vergés, del carrer de Sant Martí, s’ha fet fer, pel sastre Borrell, uns pantalons expressos per a anar a fer àpats, ha tingut una circulació simplement normal. Tothom ho ha trobat justificat i plausible.
No conec pas aquests pantalons, però una persona que els ha metòdicament examinats m’assegura que són eficients, folgats, graduables i molt ben «ideats».
Quan fa pocs dies don Narcís Miquel es moria pesant més de 130 quilos –don Narcís és un senyor de l’època gloriosa de la vila, de l’època del xampany francès, del whisky escocès i de la cervesa de Munic–, deia angoixat als seus familiars:
–Salveu-me! Feu tots els possibles! Si me’n surto, jo us prometo que no menjaré mai més tant…
La promesa del senyor Narcís ha quedat, però, reduïda a una mera hipòtesi de treball –per parlar com els científics– que els fets posteriors han enderrocat. Avui, que ja està bo, menja com abans, potser més que abans.
Hi ha tres plats del país, sobretot, que fan rodar el cap a la gent. La fascinació que produeixen és tan gran que moltes persones, per tenir-los, farien dues hores de camí, sense el que ací en diem rumiar. Aquests plats són: l’arròs negre amb marisc i un bon sofregit; el niu, amb peixopalo, tripes de bacallà, un colomí i allioli; la llagosta amb pollastre.
Nosaltres mateixos, el grup dels meus amics, concedim a aquestes coses una considerable importància. Si, per la raó que fos, ens veiéssim obligats a prescindir del ressopó que la Marieta ens serveix a la matinada, trobaríem que la vida a penes té sentit, que és absurda i amarga.
Enric Frigola deia avui que coneix un home sensible, corpulent i gras que sempre que se sent alleugerit de passions i de noses materials, en estat de gràcia, s’ha de descordar una mica el cinturó.
Com que, davant d’aquesta informació, Coromina inicia una rialla, Frigola l’increpa amb una indignació que em sembla equívoca, entre irònica i crispada:
–De tot feu burla, vós! –li diu–. Us dono proves físiques d’estats absolutament espirituals i feu brometa… És que es pot aspirar a més? Sou insaciable!
Pensant-ho fredament, l’únic moment de la vida en què deu ésser impossible de negar l’existència de la providència deu ésser l’instant de morir.
Tècnica: precisament ahir vaig llegir dos textos de l’Espinàs —permeteu-me que el consideri un mestre, que barreja discreció de pedra i coqueteria suau amb una elegància que em desarma— que parla dels adjectius (Temps afegit) i un altre de vós (Relacions Particulars) a on és concentra amb la vostra tècnica a l’hora de fer-los anar. Us en recomano la lectura, així com a la resta de companys. Vós sou l’exemple perfecte de mag dels adjectius de raça; tant és que sapiguem la fórmula dels vostres trucs: sou inimitable i sempre sorpreneu. Jo, si em poso a cuinar paraules, amb el llibre de receptes al costat, el plat sempre em surt pura imitació. Només pot sorprendre —i amb sort— a qui no ha pogut anar a restaurants de categoria. Als altres, els qui hi veuen el llautó, seran discrets i callaran, o tindran tot el dret a denunciar el frau.
Contingut: El refugi que ens queda als mortals de tècnica vacil·lant. Tots tenim ulls i patim i fruïm d’un entorn que pot ser únic. El suc que en traieu és tot un estímul.
Ahir va ser un dia nefast: passem full.
Gràcies, Florenci, per la recomanació dels dos llibres de l’Espinàs. He llegit “Relacions particulars” i acabo de comprar ara mateix “Temps afegit” a la meva llibreria habitual. El llegiré i segur que m’agradarà perquè també crec, com tu, que és un gran escriptor.
Pel que fa a l’entrada d’avui del quadern, seguim amb el mateix: reflexió sobre la condició humana, sobre les relacions entre les persones. L’estil, com sempre, impecable.
Bon dia Sr. Pla,
com pot ser que s’estranyi de la gent que passats els 30 no mantingui la il•lusió en la mirada dels 17? Els adolescents viuen el dia a dia sense preocupar-se pel demà. Els adults han tingut que anar renunciant a les seves expectatives de joventut i canviar-les per d’altres a mida que fan camí, en funció de les circumstàncies de cadascú. Qui més qui menys té que lluitar amb els pagaments de la hipoteca, mantenir una feina, educar als fills, compaginar la vida personal amb la laboral i tot això pensant en que no té problemes de salut. Com molt bé diu vostè, el mèrit és de les persones que tenint ja uns certs anys mantenen encara una mirada ferma, uns ulls brillants que reflecteixen esperances i poder gaudir de les petites coses. Sóc optimista i crec que encara hi ha gent així. Són les persones que val la pena conèixer. Estar al seu costat contagia a la resta del seu entusiasme perquè li puc ben assegurar que malgrat la seva actitud també tenen els seus problemes.
Ja veu que de tant en tant a mi també m’agrada filosofar, encara que ni de lluny ho faig tan bé con vostè.
La cara de la gent comença a ser interessant a partir dels quaranta anys. L’escriptura, potser també. Però els ulls ja es tenen des del primer dia de vida.
[...] Pla. Su última entradilla en El cuaderno gris. Una inopinada situación de cuernos, palafrugellense, que me recuerda un poco a otra, malagueña, [...]
Jo, aprop dels 30, sento que els ulls em brillen més i millor que mai. També sé que existeixen les mirades de les que parla en Pla, i que d’aquestes…. millor fugir.
Yo no huiría tan rápido de ese tipo de miradas, Belén. La sugestión está asegurada. Y de ahí al aprendizaje sólo hay un paso.
Quina gran ironia que gasta avui! M’ha recordat una mica als contes de Pere Calders.
Per a l’Antoni (i a tots aquells que estiguin encuriosits de com va la traducció del poema del Michellangelo):
Per no abusar encara més de l’espai, pots clicar a aquesta adreça http://florencisalesas.livejournal.com/93000.html i podràs llegir la darrera versió del poema, després que l’ha corregida el poeta i traductor italià Francesco Luti, un senyor molt amable que viu aquí Sitges (mille grazie Francesco!). He deixat les seves notes perquè, qui vulgui, en pugui treure’n les seves conclusions. El mateix Francesco eja m va comentar, abans de començar, que el text era complicadíssim.
Ah! i gràcies pel comentari sobre l’Espinàs. Llegir aquest home sempre em fa sentir bé. És el tipus de gent que hauria de viure tota la vida.
Au, espero que ho gaudiu.
Apa, que a l’hora que escric aquestes entrades es nota que estic adormit (“en pugui treure’n”, “eja m va comentar”… )
Si us plau, no sigueu massa cruels (au, Anna, “escola’m” a garrotades, que tu d’aquestes coses en saps un niu)
Gràcies, Florenci, i al teu amic Francesco Luti. He llegit la traducció; noi, això del “capresti” serà difícil.
He mirat el diccionari etimològic de Joan Coromines i l’arrel “capr” del llatí és comuna per a totes les llengües romàniques. De l’italià “capra” i “capretto” tenim en català “cabra” i “cabrit”.
No sé si la cosa va per aquí.
Sí, això del “capresti” és tot un misteri; una cosa “tremenda,” com diria en Pla.
Gràcies per la resposta, Antoni.
Per a l’Antoni i els altres “quaderngrisaires” interesats en el culebrot paral·lel sobre el poema de Michelangelo:
La feina ha estat acabada gràcies al nostre amic “Santobià de Londres”. Visiteu aquesta segona entrada, a on el maleït “capresti” ha quedat, finalment, desemmascarat:
http://community.livejournal.com/catalan_writing/4830.html
Gràcies “Santboià de Londres”!
Santboià, no Santobià…
Moltes gràcies, Florenci, Santboià i Francesco; jo anava desencaminat amb les cabres i els cabrits. Ara ja sabem que la traducció bona és “cabestres”.
Doncs a mi és l’entrada que més m’ha agradat de les que he llegit…
Com sempre, impecable, tot i que és la primera vegada que li llegeixo una reflexió tan llarga i profunda. I això que no cal gaire més que fixar-s’hi! Com algú va dir –així o d’alguna altra manera–els ulls reflecteixen l’ànima.
Ei, santboià santboià, 100%! Com el Pau Gasol! De fet, al revés, perquè jo tinc algun any més que ell. Però per coses de la feina ara em trobo a Londres, d’aquí el “nick”.
Ha estat un plaer col.laborar en la traducció d’aquest poema. Vaig estar uns mesos vivint a Itàlia, i clar, l’idioma s’agafa en un no res (no com l’anglès!), i dóna gust recordar-lo.
Vinga, ens anem veient pel blog.